A Bustarviejo

Hi vaig ser dimarts. A uns 60 quilòmetres de Madrid, al peu de la serra del Gua­dar­rama. Població de poc més de dos mil habi­tants, on, després de la guerra hi va haver un camp de tre­ball, amb uns mil pre­sos que tre­ba­lla­ven en les obres del tren Madrid-Bur­gos, idea de la dic­ta­dura ante­rior (de Primo de Rivera) i que ha resul­tat una altra obra d'ús limi­tadíssim. A Bus­tar­vi­ejo hi pugem cada mes d'agost perquè hi tenen casa Lidia Falcón i Car­los París; o sigui, la femi­nista que és eix i referència a la majo­ria de llui­tes a favor de la dona, i el catedràtic bilbaí que ha exer­cit a les Uni­ver­si­tats de San­ti­ago de Com­pos­tel·la, València i Madrid. Als seus 85 anys, a més, és pre­si­dent de l'Ate­neo de Madrid. El matri­moni viu, la resta de l'any, al cor del Madrid vell, a tocar del monu­ment que recorda l'assas­si­nat dels advo­cats d'Atocha, per part de l'extrema dreta.

L'hos­pi­ta­li­tat de tots dos atia debats, a esto­nes d'una dialèctica no gens diplomàtica, sobre la situ­ació del país, sobre les hipòtesis de futur per a Cata­lu­nya, sobre els efec­tes, a l'engròs i a la menuda, d'un capi­ta­lisme real­ment exis­tent, sobre una crei­xent exclusió social, sobre la xacra de les desi­gual­tats, sobre el desert ideològic no sola­ment de les dre­tes sinó també dels que s'auto­qua­li­fi­quen (i en aquest ter­reny no hi ha una ITV fia­ble) d'esquer­res.

Noto que els pre­o­cupa el pre­sumpte rebuig envers els no cata­lans a Cata­lu­nya, tesi que no gosa­ria subs­criure (si és que les coses no han can­viat radi­cal­ment els dar­rers deu anys de la meva absència del país natal), i, en aquest punt sí que estic d'acord amb ells, les polítiques aber­rants que han ende­gat els governs, tot fent un ús bar­roer d'unes majo­ries legítimes, en temes que poden fer invi­a­ble el futur d'un país en un estat de pau (ni que sigui petita).

Tots dos aca­ben de publi­car lli­bres nota­bles: La pasión femi­nista de mi vida, de Lidia Falcón, i Ética radi­cal, de Car­los París. Me'ls he lle­git amb l'estil de qui encara fa ús d'hàbits anacrònics: amb fulls i fulls de lle­tra petita, de notes, d'inter­ro­gants, de sig­nes d'apro­vació entu­si­asta, en la majo­ria dels casos, i de dub­tes pun­tu­als. Com que he par­lat de tots dos en públic (als dos ate­neus dels quals sóc soci) i els he lliu­rat les meves notes d'ala de mosca, sé que la festa con­ti­nuarà. Hi ha, en aquest punt, taula parada. Seran ben­vin­gu­des i ben­vin­guts els i les que s'hi apun­tin.