Lleure creatiu
Tal com està el panorama, tenir feina és ja un privilegi. Disposar d'una nòmina mínimament digna que permeti fer front a les despeses que suposa viure és un bé que la meitat dels joves de casa nostra, en edat laboral, no tenen. La gran majoria dels privilegiats que tenen una feina es troben amb un treball que rarament respon les seves expectatives professionals, molt menys la seva vocació fonamental. Treballen per un mòdic sou; de vegades fins i tot miserable, tan minso que no els permet emancipar-se, marxar de casa dels pares i començar l'aventura de la vida adulta.
Els processos d'emancipació són molt lents al nostre país. Hi incideixen tota mena de factors, també culturals, educatius i familiars, però el factor feina és decisiu. Els professors animem els joves a seguir la seva vocació, a estudiar el que senten que han d'estudiar, a fer realitat els seus somnis, però no els diem que, fins i tot en el cas que siguin excel·lents en el seu camp, tindran vertaderes dificultats per obrir-se terreny al nostre país. És molt angoixant constatar que estudiants realment valuosos no troben un forat en el món laboral, menys encara a la universitat. Alguns opten per marxar a terres llunyanes, d'altres es conformen amb una feina molt inferior a les seves possibilitats perquè els lliga aquí algun compromís familiar o afectiu.
El poc temps de lleure que els resta el dediquen a descansar o bé a evadir-se amb tota mena de distraccions. El temps laboral no omple; l'activitat que fan no els satisfà, no poden expressar la seva creativitat, ni el seu talent, ni el seu potencial inherent. Molts fan feines mecàniques, purament subsidiàries. Els més desperts empren el temps de lleure per formar-se, per seguir ampliant el seu currículum amb l'esperança de poder promocionar-se a la feina i fer el salt laboral. D'altres aprofiten el poc temps de lleure que els resta per fer allò que vertaderament els commou i els mou; allò que no els dóna diners, però els omple de sentit i els apassiona. Alguns escriuen, altres pinten; n'hi ha que dissenyen i alguns canten o fan humor. El lleure es converteix, d'aquesta manera, en una mena de vàlvula d'escapament, de fuga, de canal de sentit, perquè la feina que ocupa bona part de les seves vides no els aporta res de significatiu.
Vistes així les coses, la papereta que tenim els professors i els tutors quan volem acompanyar els joves a obrir-se futur no és fàcil. No els podem enganyar dient-los que, si estudien fort, s'obriran camí i podran fer realitat els seus somnis. Tampoc no podem caure en el cinisme i dir-los que tant li fa tot, que, facin el que facin, són carnassa de l'atur. S'imposa el pragmatisme, però fins i tot en aquesta lògica és difícil anticipar en quina àrea o sector trobaran feina en un termini de quatre o vuit anys. La crisi afecta tots els camps professionals, encara que amb una intensitat diferent en cada cas. Contra el pragmatisme, hi ha l'actitud romàntica que subratlla la vocació i l'anhel de fer una feina que tingui sentit, que connecti amb el fons de la persona, amb les seves capacitats reals i les seves potències creatives. És bella la idea, però no es pot enganyar ningú, ni inflar falsament el globus de les il·lusions.
Sigui com sigui, el lleure és un àmbit especialment idoni per desenvolupar la pròpia creativitat, el talent i les habilitats que no podem desplegar en l'àmbit laboral. Contra el lleure passiu i anònim, cal potenciar un lleure actiu i personalitzat; contra el lleure com a evasió, cal potenciar un lleure com a inversió de futur. Ens cal una nova educació del lleure.
