Lleure creatiu

Tal com està el pano­rama, tenir feina és ja un pri­vi­legi. Dis­po­sar d'una nòmina mínima­ment digna que per­meti fer front a les des­pe­ses que suposa viure és un bé que la mei­tat dels joves de casa nos­tra, en edat labo­ral, no tenen. La gran majo­ria dels pri­vi­le­gi­ats que tenen una feina es tro­ben amb un tre­ball que rara­ment res­pon les seves expec­ta­ti­ves pro­fes­si­o­nals, molt menys la seva vocació fona­men­tal. Tre­ba­llen per un mòdic sou; de vega­des fins i tot mise­ra­ble, tan minso que no els per­met eman­ci­par-se, mar­xar de casa dels pares i començar l'aven­tura de la vida adulta.

Els pro­ces­sos d'eman­ci­pació són molt lents al nos­tre país. Hi inci­dei­xen tota mena de fac­tors, també cul­tu­rals, edu­ca­tius i fami­li­ars, però el fac­tor feina és deci­siu. Els pro­fes­sors ani­mem els joves a seguir la seva vocació, a estu­diar el que sen­ten que han d'estu­diar, a fer rea­li­tat els seus som­nis, però no els diem que, fins i tot en el cas que siguin excel·lents en el seu camp, tin­dran ver­ta­de­res difi­cul­tats per obrir-se ter­reny al nos­tre país. És molt angoi­xant cons­ta­tar que estu­di­ants real­ment valu­o­sos no tro­ben un forat en el món labo­ral, menys encara a la uni­ver­si­tat. Alguns opten per mar­xar a ter­res llu­nya­nes, d'altres es con­for­men amb una feina molt infe­rior a les seves pos­si­bi­li­tats perquè els lliga aquí algun com­promís fami­liar o afec­tiu.

El poc temps de lleure que els resta el dedi­quen a des­can­sar o bé a eva­dir-se amb tota mena de dis­trac­ci­ons. El temps labo­ral no omple; l'acti­vi­tat que fan no els satisfà, no poden expres­sar la seva cre­a­ti­vi­tat, ni el seu talent, ni el seu poten­cial inhe­rent. Molts fan fei­nes mecàniques, pura­ment sub­sidiàries. Els més des­perts empren el temps de lleure per for­mar-se, per seguir ampli­ant el seu currículum amb l'espe­rança de poder pro­mo­ci­o­nar-se a la feina i fer el salt labo­ral. D'altres apro­fi­ten el poc temps de lleure que els resta per fer allò que ver­ta­de­ra­ment els com­mou i els mou; allò que no els dóna diners, però els omple de sen­tit i els apas­si­ona. Alguns escri­uen, altres pin­ten; n'hi ha que dis­se­nyen i alguns can­ten o fan humor. El lleure es con­ver­teix, d'aquesta manera, en una mena de vàlvula d'esca­pa­ment, de fuga, de canal de sen­tit, perquè la feina que ocupa bona part de les seves vides no els aporta res de sig­ni­fi­ca­tiu.

Vis­tes així les coses, la pape­reta que tenim els pro­fes­sors i els tutors quan volem acom­pa­nyar els joves a obrir-se futur no és fàcil. No els podem enga­nyar dient-los que, si estu­dien fort, s'obri­ran camí i podran fer rea­li­tat els seus som­nis. Tam­poc no podem caure en el cinisme i dir-los que tant li fa tot, que, facin el que facin, són car­nassa de l'atur. S'imposa el prag­ma­tisme, però fins i tot en aquesta lògica és difícil anti­ci­par en quina àrea o sec­tor tro­ba­ran feina en un ter­mini de qua­tre o vuit anys. La crisi afecta tots els camps pro­fes­si­o­nals, encara que amb una inten­si­tat dife­rent en cada cas. Con­tra el prag­ma­tisme, hi ha l'acti­tud romàntica que subrat­lla la vocació i l'anhel de fer una feina que tin­gui sen­tit, que con­necti amb el fons de la per­sona, amb les seves capa­ci­tats reals i les seves potències cre­a­ti­ves. És bella la idea, però no es pot enga­nyar ningú, ni inflar fal­sa­ment el glo­bus de les il·lusi­ons.

Sigui com sigui, el lleure és un àmbit espe­ci­al­ment idoni per desen­vo­lu­par la pròpia cre­a­ti­vi­tat, el talent i les habi­li­tats que no podem des­ple­gar en l'àmbit labo­ral. Con­tra el lleure pas­siu i anònim, cal poten­ciar un lleure actiu i per­so­na­lit­zat; con­tra el lleure com a evasió, cal poten­ciar un lleure com a inversió de futur. Ens cal una nova edu­cació del lleure.