Els cambrers

Aquest del 2012 ha sigut un estiu que, en molts aspec­tes i par­lant d'una manera gene­ral, no deurà pas­sar a la història, asset­jat com ha estat –i per totes ban­des– per la crisi ene­miga. I, tot i això, jo he vist amb ale­gria com la gent, o si més no la meva gent més pròxima, no dei­xava gaire de fer la seva; pot­ser ajus­tant una mica el pres­su­post en la des­pesa, pot­ser modi­fi­cant les tendències exces­si­va­ment opti­mis­tes dels últims anys; però, al cap­da­vall, anava fent. Tant de bo que, des d'aquest punt de vista, fos estiu tot l'any!

Un aspecte que m'ha cri­dat l'atenció és que les ter­ras­ses dels bars i dels cafès sem­pre eren ple­nes. Hom hi podria objec­tar que les ter­ras­ses sí, però els inte­ri­ors no tant. Pot­ser sí. El con­tin­gent dels fuma­dors no té altra sor­tida, i sovint copa les tau­les de fora amb la seva expli­ca­ble fam de fum, cafeïna o cer­vesa. I, d'altra banda, una altra cosa que he cons­ta­tat aquest estiu és que, en alguns bars, els pro­pi­e­ta­ris han exi­git als seus tre­ba­lla­dors que mode­res­sin la pro­ducció d'aire con­di­ci­o­nat, si no que la talles­sin del tot, una pràctica nefasta que con­ver­tia el bar en un cau xafogós i les ter­ras­ses, en l'única esca­patòria pos­si­ble.

A propòsit de cafès i de bars, vol­dria refe­rir-me a una figura per mi d'un altíssim valor lite­rari que no sem­pre veu cor­res­post el seu esforç amb el premi de l'estima popu­lar: el cam­brer. Un cam­brer –un de pro­fes­si­o­nal, vull dir– és un agent efi­cacíssim del nos­tre benes­tar momen­tani. No li demanéssiu pas una feli­ci­tat per­du­ra­ble, més enllà de les dues hores que et pots estar en un cafè. Però sí que, si és un cam­brer com Déu mana, us garan­tirà una joia com­pleta men­tre duri el temps de la vos­tra con­su­mició. I, dins l'abast semàntic de la paraula joia, no hi entra, només, l'apor­tació de la beguda i els even­tu­als snacks, de l'entrepà o els plats d'un menú. El mot, apli­cat a un bàrman, també inclou la sim­pa­tia no car­re­gosa i l'eficiència en el ser­vei.

L'ene­mic més gran del cam­brer pro­fes­si­o­nal, del de tota la vida, és el cam­brer tem­po­ral; el que fa hores, sobre­tot ara a l'estiu, sense domi­nar l'ofici. Pot sem­blar una feina sen­zi­lla, però no ho és pas, i cal tenir unes cer­tes tau­les per dur-la a bon port (lle­giu tau­les en el doble sen­tit de la paraula). Per un bon cam­brer, el que et coneix els gus­tos i t'entén amb un sol cop d'ull, jo visito sovint deter­mi­nats bars. El Juan, al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní, et mira de reüll i ja sap si vols un cafè o un gintònic. L'Andreu, del Cèntric de Vila­franca, és molt ama­ble i fa ser­vir un italià jocós en dei­xar-te damunt la taula el que has dema­nat. El Toni, de Por­rera, et regala una con­versa afa­ble i refres­cant. Tots tres són pro­fes­si­o­nals irre­prot­xa­bles, molt bons en la seva feina. Però, és clar, si un dia entres en un lloc d'una gran afluència turística i et topes amb un noi que no sap la diferència entre un tallat i un cigaló, lla­vors sí que ja has begut oli molt abans de beure el que pre­te­nies encar­re­gar. En aquest cas, pren paciència i mira de no eme­tre judi­cis gene­rals sobre la figura dels cam­brers, perquè n'hi ha de molt bons.

Josep M. de Sagarra va dei­xar escrit: “De vega­des penso que un cam­brer, o un enllus­tra­bo­tes, o un vigi­lant, poden satis­fer molt més la meva curi­o­si­tat que un direc­tor o un pre­si­dent de qual­se­vol cosa.” Jo crec que no cal exa­ge­rar. A parer meu, un cam­brer o un enllus­tra­bo­tes (¿en que­den, encara?), per regla gene­ral, són tipus més interes­sants que un pre­si­dent de qual­se­vol cosa. Però, en defi­ni­tiva, jo el que demano a un cam­brer és que faci la seva feina, i que la faci bé. I prou. N'hi ha molts, d'aquests. Pen­seu que, al cap del dia, ni se sen­ten els peus. Pen­seu que han d'aguan­tar el que no està escrit, perquè, entre els cli­ents, hi ha un per­cen­tatge ele­vadíssim d'estúpids i des­con­si­de­rats. I, tan­ma­teix, ells resis­tei­xen, ferms dar­rere la feble mura­lla de la barra, sols enfront el perill quan sur­ten al camp de bata­lla, amb només una safata que no farà mai les fun­ci­ons d'un escut, ser­vint la nos­tra feli­ci­tat per minuts.