Dimarts 11

Ha estat con­vo­cada com una mani­fes­tació, però el pols vital del país ens està avi­sant ja fa dies que el que pas­sarà dimarts de la set­mana vinent pot ser molt més que això. Molt més que una des­fi­lada de gent, molt més que crits i ban­de­res.

Tenim símpto­mes de sobra per a pen­sar ara ja que la història corre aquesta set­mana a més velo­ci­tat del que és habi­tual. Si fa anys pen­sar en la inde­pendència era pen­sar en un futur abs­tracte, avui sem­bla que estem pen­sant més aviat en mesos. O això es desprèn de les con­ver­ses, dels cor­reus que cre­uen la xarxa, del nom­bre de gent que està mobi­lit­zada per a bai­xar a la ciu­tat. “Aquest curs... aquest curs...”, em repe­teix molta gent amb un som­riure als lla­vis. Com un man­tra feliç, una decisió lliure.

I això és el que més m'impres­si­ona: m'impres­si­ona com de forts ens hem fet tots ple­gats. En un moment de crisi i des­as­tre, en un punt en el qual la fallida de la Gene­ra­li­tat, de les dues Gene­ra­li­tats per cert, és la demos­tració d'un fracàs històric, el país no només no s'amaga sinó que emer­geix. Poderós, fresc, directe i fort.

És cert que tot ple­gat neces­si­tarà, el 12, reso­lució política i deci­si­ons for­mals. Que no les pren la ciu­ta­da­nia. Això és veri­tat. Però alerta, que segons quina siga la dimensió de la pro­testa que viu­rem dimarts tots els calen­da­ris i totes les estratègies se'n poden anar en orris. I empor­tar-se qui no entenga el poder que la gent està recla­mant a crits.

El con­di­ci­o­nal és obli­gat per la prudència més ele­men­tal: si... Si dimarts Bar­ce­lona expressa de forma inequívoca que aquest país vol ser inde­pen­dent, ales­ho­res em sem­bla que s'haurà aca­bat per sem­pre el temps de les mar­tin­ga­les i les nego­ci­a­ci­ons, l'hora dels acords a mit­ges i el qui dia passa any empeny.

Perquè a Arenys expli­quen que quan baixa la riera hi ha un punt, de sobte, on apa­reix el bot, una massa, una paret d'aigua que s'emporta tot el que hi ha pel mig amb una força impa­ra­ble, devas­ta­dora, que neteja tot el que hi havia abans. Amb la des­bo­cada força dels cavalls, per dir-ho a la manera de Sal­va­dor Espriu.