El somni català

Ho copio del famós emblema el somni ame­ricà. Ara és el somni català. El nos­tre somni. Els lec­tors d'aquest diari sé que se sen­ti­ran iden­ti­fi­cats amb aquest nos­tre, però hem asso­lit un con­sens molt per sobre del sen­ti­men­ta­lisme, la nostàlgia o l'orgull, totes pas­si­ons molt res­pec­ta­bles. Perquè el nos­tre país, el nos­tre estat, serà l'estat de tots. Ja ho veiem avui: soci­a­lis­tes que es pro­nun­cien inde­pen­den­tis­tes; el senyor Duran, que no vol que­dar fora de la foto (quan­tes tru­ca­des deu haver fet a Madrid per dir: “Chico, mira, más vale estar cerca a ver qué hacen que no desen­ten­derse”, o “Cuando pase el entu­si­asmo, ya lo arre­glaré”); l'expre­si­dent Pujol que ja no gasta ambigüitats, tant que li havien agra­dat; els par­tits espa­nyo­lis­tes que fan cara d'asto­rats i mur­mu­ren no sé què de l'etni­cisme i l'aven­tu­risme, i una soci­e­tat sòlida, com­pacta, que surt al car­rer per recla­mar la lli­ber­tat i amb ganes de tre­ba­llar per sor­tir de la crisi i per evi­tar la dramàtica situ­ació en què viuen la quarta part dels cata­lans.

El que més m'ha ale­grat és l'acla­pa­ra­dora pobresa argu­men­tal dels adver­sa­ris. Els de fora de Cata­lu­nya, inven­tant-se fau­les (el pre­si­dent d'Extre­ma­dura, per exem­ple); els de din­tre insis­tint que “el que pre­o­cupa de debò els ciu­ta­dans és la crisi”. Com ho saben, què pre­o­cupa de debò? I una res­pon­sa­ble política del PPC que diu que hi ha qui es fa inde­pen­den­tista avui i demà bona per­sona. També hi ha mal­hu­mo­rats espa­nyo­lis­tes que diuen que tot és avarícia i ganes de tenir més peles: no han entès res.

Bé, avui tot això s'ho emporta el vent i només queda la veu d'un poble que crida “inde­pendència”. I la soci­e­tat inter­na­ci­o­nal que comença a assa­ben­tar-se'n i que no ens fa gens de mala cara, sinó tot el con­trari.

Avui és el prin­cipi. Avui comença el procés d'inde­pendència, pacífic, democràtic, però sense vacil·laci­ons. Sabem fer-ho. Podem fer-ho. Volem fer-ho. El somni català des d'avui ja és tan­gi­ble. No us feu il·lusi­ons, uni­o­nis­tes: no és cap bafa­rada emo­ci­o­nal. I no sigueu impa­ci­ents, inde­pen­den­tis­tes: el procés serà llarg i sovint difícil. Però la lli­ber­tat no ens la rega­larà ningú: ens la pren­drem nosal­tres.