I ara què?

Cata­lu­nya ha vis­cut la mani­fes­tació més gran de la seva història. No entraré en la guerra de xifres perquè és el menys impor­tant. Gran part del país ha dema­nat als polítics que facin un pas enda­vant i siguin valents. I que ho siguin perquè 30 anys de pac­tisme ens han dut a fer que Espa­nya ens pren­gui el pèl dia sí, dia també. Cal dir, però, que la majo­ria dels dies ens pren el pèl gràcies als vots del par­tits cata­lans i als interes­sos de la bur­ge­sia cata­lana. La pilota és ara a la teu­lada dels polítics, sí, però la soci­e­tat civil té encara molta feina per enda­vant. D'entrada, seguir demos­trant que l'estat propi és una volun­tat àmplia però també demos­trar-ho a les urnes, ja que qui ens hi ha de por­tar és un Par­la­ment legal­ment cons­tituït. I ara per ara, els inde­pen­den­tis­tes al Par­la­ment són una clara mino­ria.