Indignació amable

Un dels fets ines­pe­rats i sor­pre­nent per ells és que la mani­fes­tació històrica de la Diada va ser una mani­fes­tació ale­gre i espe­rançada, res d'empre­nya­ment. I sos­tinc la teo­ria que per als nos­tres interes­sos és molt més efi­ci­ent aquesta acti­tud que no pas la indig­nació indig­nada. Sense un bon pòsit d'indig­nació no hau­ria estat pos­si­ble fer història, però la vam mos­trar al món amb una altra cara; amb la cara ama­ble, que és la millor. I estic segur que a ells els agra­da­ria molt més una Cata­lu­nya amb una indig­nació indig­nada que no pas una Cata­lu­nya amb una indig­nació ama­ble.

Un fet que no és gens irre­lle­vant per nosal­tres i que tam­poc ells van poder capi­ta­lit­zar va ser que l'endemà va pujar la borsa i va bai­xar la prima de risc. No els vàrem donar cap argu­ment a favor seu, i és per això que tots els con­tra­ris s'han que­dat sense dis­curs. Fins i tot aquells que volien tros­se­jar les raons per les quals la gent es mani­fes­tava, per aigua­lir el Cata­lu­nya, nou estat d'Europa, la munió impres­si­o­nant d'este­la­des va ser una res­posta plàstica del sen­tit pel qual es mani­fes­ta­ven.

I l'acció va ser tant con­tun­dent que han hagut de clau­di­car i accep­tar l'evidència. Tot i les tre­men­des difi­cul­tats que tin­drem i que ens vin­dran, i ja ens vénen, de fora i de dins, hauríem d'evi­tar de totes totes mini­mit­zar les que també ens vin­dran de casa i que també seran potents. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas, no ho amaga i cal fer-li cas: “és pos­si­ble, però també és difícil”, ens diu.

A par­tir d'ara, els polítics, els sin­di­cats, els empre­sa­ris, que durant molt de temps han vis­cut de l'ambigüitat i del joc de parau­les i dels sofis­mes més o menys reei­xits, se'ls ha aca­bat el temps i el dis­curs; ara ha arri­bat l'hora de par­lar clar i català.

I no m'agra­da­ria que s'entengués com un enfron­ta­ment d'aquell mani­que­isme per­niciós d'estar amb mi o con­tra mi. Pre­ci­sa­ment la cara ama­ble de l'empre­nya­ment per­met mos­trar-nos com volem ser ente­nent que tots som. Però si alguns aspi­ren a con­ti­nuar lide­rant la soci­e­tat, ja sigui política­ment, sin­di­cal o econòmica­ment, han d'enten­dre que aquesta soci­e­tat ha can­viat i que ells hau­ran de fer un esforç d'adap­tació i de cla­ri­fi­cació.

El canvi d'aquesta soci­e­tat cata­lana que es va mani­fes­tar va ser pren­dre una ban­dera que no gaire sovint s'havia aga­fat, i és que es pot defen­sar allò que defen­sem sense neces­si­tat d'ata­car l'adver­sari.

I si per­se­ve­rem en aquesta estratègia, en què no s'hagi de ser anti­es­pa­nyol, per defen­sar allò que es defensa, hau­rem fet un gran pas enda­vant. Fit­xem-nos com els hem dei­xat sense argu­ments de seducció i comen­cen a aparèixer els argu­ments de la por, i aquest procés d'inten­tar ate­mo­rir anirà crei­xent a mesura que el procés avanci, i fins i tot sor­ti­ran argu­ments de res­sen­ti­ment, però en cap cas nosal­tres no hem de per­dre el nos­tre camí i recor­dar el poeta, quan reco­mana man­te­nir la calma quan els altres ens blas­men.

Ells tenen argu­ments pode­ro­sos per tenir por i per pocs números que facin, els seu números sense Cata­lu­nya, tre­mo­lar. No és el mateix que marxés Extre­ma­dura, per posar-ne un exem­ple. L'endemà de sense Cata­lu­nya, el pro­ducte inte­rior brut (PIB) espa­nyol, i en números rodons, pas­sa­ria a ser de 800.000 mili­ons d'euros, i rebai­xant el nos­tre endeu­ta­ment del seu, l'endeu­ta­ment d'Espa­nya de cop pas­sa­ria a ser de més del 95% del PIB, men­tre que el català con­ti­nu­a­ria sent el que és ara, del 21%. Amb aquests números, és pre­vi­si­ble ende­vi­nar quina seria la reacció dels mer­cats i la prima de risc en cadas­cun dels dos.

“Però aquest poble té un cor obs­ti­nat i rebel; han apos­ta­tat i se n'ha anat”, Jere­mies 5,23.