Indignació amable

Un dels fets inesperats i sorprenent per ells és que la manifestació històrica de la Diada va ser una manifestació alegre i esperançada, res d'emprenyament. I sostinc la teoria que per als nostres interessos és molt més eficient aquesta actitud que no pas la indignació indignada. Sense un bon pòsit d'indignació no hauria estat possible fer història, però la vam mostrar al món amb una altra cara; amb la cara amable, que és la millor. I estic segur que a ells els agradaria molt més una Catalunya amb una indignació indignada que no pas una Catalunya amb una indignació amable.

Un fet que no és gens irrellevant per nosaltres i que tampoc ells van poder capitalitzar va ser que l'endemà va pujar la borsa i va baixar la prima de risc. No els vàrem donar cap argument a favor seu, i és per això que tots els contraris s'han quedat sense discurs. Fins i tot aquells que volien trossejar les raons per les quals la gent es manifestava, per aigualir el Catalunya, nou estat d'Europa, la munió impressionant d'estelades va ser una resposta plàstica del sentit pel qual es manifestaven.

I l'acció va ser tant contundent que han hagut de claudicar i acceptar l'evidència. Tot i les tremendes dificultats que tindrem i que ens vindran, i ja ens vénen, de fora i de dins, hauríem d'evitar de totes totes minimitzar les que també ens vindran de casa i que també seran potents. El president de la Generalitat, Artur Mas, no ho amaga i cal fer-li cas: “és possible, però també és difícil”, ens diu.

A partir d'ara, els polítics, els sindicats, els empresaris, que durant molt de temps han viscut de l'ambigüitat i del joc de paraules i dels sofismes més o menys reeixits, se'ls ha acabat el temps i el discurs; ara ha arribat l'hora de parlar clar i català.

I no m'agradaria que s'entengués com un enfrontament d'aquell maniqueisme perniciós d'estar amb mi o contra mi. Precisament la cara amable de l'emprenyament permet mostrar-nos com volem ser entenent que tots som. Però si alguns aspiren a continuar liderant la societat, ja sigui políticament, sindical o econòmicament, han d'entendre que aquesta societat ha canviat i que ells hauran de fer un esforç d'adaptació i de clarificació.

El canvi d'aquesta societat catalana que es va manifestar va ser prendre una bandera que no gaire sovint s'havia agafat, i és que es pot defensar allò que defensem sense necessitat d'atacar l'adversari.

I si perseverem en aquesta estratègia, en què no s'hagi de ser antiespanyol, per defensar allò que es defensa, haurem fet un gran pas endavant. Fitxem-nos com els hem deixat sense arguments de seducció i comencen a aparèixer els arguments de la por, i aquest procés d'intentar atemorir anirà creixent a mesura que el procés avanci, i fins i tot sortiran arguments de ressentiment, però en cap cas nosaltres no hem de perdre el nostre camí i recordar el poeta, quan recomana mantenir la calma quan els altres ens blasmen.

Ells tenen arguments poderosos per tenir por i per pocs números que facin, els seu números sense Catalunya, tremolar. No és el mateix que marxés Extremadura, per posar-ne un exemple. L'endemà de sense Catalunya, el producte interior brut (PIB) espanyol, i en números rodons, passaria a ser de 800.000 milions d'euros, i rebaixant el nostre endeutament del seu, l'endeutament d'Espanya de cop passaria a ser de més del 95% del PIB, mentre que el català continuaria sent el que és ara, del 21%. Amb aquests números, és previsible endevinar quina seria la reacció dels mercats i la prima de risc en cadascun dels dos.

“Però aquest poble té un cor obstinat i rebel; han apostatat i se n'ha anat”, Jeremies 5,23.