Ofec estètic

I si, mal fos per una vegada, tingués raó Don Miguel (de Una­muno, of course)? I si haguéssim de con­ve­nir amb ell fins a quin punt, per aquests nos­tres verals, vivim (i ens morim) sobre­ei­xits d'estètica?

Això era a mit­jan octu­bre de 1906. Just com qui diu a con­ti­nu­ació del I Congrés Inter­na­ci­o­nal de la Llen­gua Cata­lana, cele­brat per aquells dies, el diu­menge 21 té lloc a la plaça de bous de Les Are­nes un míting “mons­tre” de Soli­da­ri­tat Cata­lana. Hi assis­teix, encu­ri­o­sit, el capi­tost del noven­tayoc­hismo hispànic, que una set­mana abans, ja que no en el marc del congrés al·ludit, sí almenys en el del tea­tre Nove­da­des, havia pro­nun­ciat una con­ferència on, sots pre­text de l'eus­quera, havia apro­fi­tat per car­re­gar con­tra tot intent de redreçament de la llen­gua cata­lana. L'home s'interessa però, també, per la pos­si­ble cor­re­lació entre rei­vin­di­cació lingüística i rei­vin­di­cació política. D'on el fet de la seva presència en aquell mul­ti­tu­di­nari acte d'una ini­ci­a­tiva que, dos anys després, havia de fon­dre's com un bolado (la perpètua desunió de l'ano­me­nat cata­la­nisme).

A propòsit de la tal avi­nen­tesa, no n'escriu Una­muno un arti­cle, sinó un poema ani­so­sil·làbic, de títol (així, tal qual) “L'aplec de la pro­testa”. On, després de la sor­ne­guera con­cessió de rigor, cromàtica­ment exal­tada, etziba a tall d'epi­fo­nema allò de tan cone­gut i de tan mal citat: “¡Seréis siem­pre unos niños, levan­ti­nos! / ¡Os ahoga la estética!”.

I bé, doncs: quanta de la gen­tada mani­fes­taire de l'11 d'aquest mes votarà, en el cas d'elec­ci­ons anti­ci­pa­des, par­tits d'obediència estric­ta­ment cata­lana? Quanta d'ella s'assa­benta que, durant l'orgia ban­de­rera de la Diada, PP i UPyD es pas­sen per l'entre­cuix 651.650 sig­na­tu­res dema­nant la recepció de TV3 al País Valencià? Quan­tes per­so­nes, del milió i mig que –diuen– van sor­tir al car­rer, recon­ver­tirà l'estètica de colo­raina en ètica de com­promís?