La transició nacional

Un nou voca­bu­lari s'està posant en marxa. L' expressió de tran­sició naci­o­nal dita pel pre­si­dent Mas va ser reforçat per Lluís Llach amb l'afir­mació enmig de la mani­fes­tació de “això d'avui és l'inici d'una nova època”. Alfred Bosch recla­mava la paraula inde­pendència al Congrés, després que Mas par­lava d'estat propi en un esmor­zar madri­leny. Pere Navarro ha dit que Cata­lu­nya es trista i pobra. Cada paraula, un sig­ni­fi­cat, i un com­promís. La política s'ha de mullar, i ho està fent. Els mati­sos s'ani­ran veient a mesura que les posi­ci­ons es defi­nei­xin. Amb els vots, la ciu­ta­da­nia par­larà.

Deia ahir Jordi Grau­pera que després de la Diada, el més trans­cen­dent és que s'ha obert una con­versa entorn al dret a l'auto­de­ter­mi­nació. I que en aquesta con­versa s'han anat incor­po­rant espais i gent, per pri­mera vegada, d'Espa­nya. Amb la força de la gran mani­fes­tació s'ha cons­truït un ressò llarg en parau­les entre­llaçades, debats vius i lliu­res, i algu­nes ofen­ses que no ho són si l'ofès no ho vol. La gran aposta de la tran­sició que s'està pro­duint a Cata­lu­nya és que l'espe­rit fes­tiu, cívic i amb deter­mi­nació cre­a­tiva impul­sat per l'ANC, està impreg­nant el to col·lec­tiu, de tal manera que per molt que alguns ho pre­ten­guin, la cohesió social no està en risc i la cris­pació no té lloc.

La con­versa s'ha estès a nivell inter­na­ci­o­nal amb els mit­jans de comu­ni­cació com a grans actors de la necessària res­sonància. El pacte o nego­ci­ació que es vol impul­sar a Madrid no serà la mateixa sense aquest marc inter­na­ci­o­nal que l'enqua­dra i l'emmi­ra­lla.

La recent paraula ha estat la carta del rei espa­nyol, que ha par­ti­ci­pat d'aquesta con­versa sobre l'auto­de­ter­mi­nació i, per tant, ha fet un gest de reco­nei­xe­ment de la seva importància. És curiós que la seva apel·lació a la uni­tat d'Espa­nya com a eina de sal­vació naci­o­nal es basa en sal­var l'espe­rit de la Tran­sició espa­nyola. No és estrany que la corona vul­gui pren­dre la paraula. I això encara reforça més la consciència que estem vivint un període de trans­cendència històrica. Però el que no ha tin­gut en compte el monarca és que en aque­lla Tran­sició no es res­pi­rava la democràcia que ara tenim. L'espe­rit d'aquesta tran­sició que s'apunta a Cata­lu­nya és molt dife­rent de la Tran­sició espa­nyola. En aquell moment històric no hi va poder haver aquesta con­versa social, intel·lec­tual, mediàtica amb lli­ber­tat. Aquesta vegada tenim al dar­rere més de qua­tre dècades de democràcia, i la cons­ta­tació que, pel que fa a la rea­li­tat ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya i el País Basc, la política espa­nyola ha estat infle­xi­ble. La Tran­sició del rei ja no dóna més de si, i la con­versa ens porta a unes noves tran­si­ci­ons, cata­lana i basca. Cadas­cuna amb les seves par­ti­cu­lars cir­cumstàncies però sor­to­sa­ment amb un únic comú deno­mi­na­dor: la pau i el ressò de les majo­ries democràtiques.

Cer­ta­ment, les coses estan can­vi­ant i molt ràpid. A Cata­lu­nya, el poble empeny la política, i aquesta res­pon. Mai s'esgota aquell “som una con­versa” de Hölder­lin. La vida es fa des del ressò del diàleg, de la cre­ació de la paraula, de la lli­ber­tat en expres­sar-se.

El gran poeta espa­nyol Luis García Mon­tero evoca a Hölder­lin i recull aquesta gran­desa de la paraula que crea: “En algu­nes parau­les, pot­ser en les millors, acos­tuma a créixer l'herba”. Auto­de­ter­mi­nació. Lli­ber­tat d'expres­sar i de deci­dir. Per­so­nes i pobles. Cami­nem, obrim camins, en pau, i en diàleg que creix i ens fa créixer.