El carrer

Dimarts van pas­sar mol­tes coses trans­cen­den­tals per a la política cata­lana. D'algu­nes n'hem par­lat molt, com ara de l'esclat de la rei­vin­di­cació inde­pen­den­tista. D'altres n'hem par­lat menys. I n'hi ha una en par­ti­cu­lar que em sem­bla fona­men­tal: la força del car­rer irrom­pent al bell mig de la política per diri­gir-la.

Ens havíem con­ver­tit en un país cor­rent, euro­peu, mitjà. On la política la fan als des­pat­xos i als pas­sa­dis­sos gent tri­ada per fer això. És cert que nosal­tres sem­pre hem tin­gut una soci­e­tat civil extra­or­dinària­ment activa, en tots els fronts i en totes les ide­o­lo­gies, que ha por­tat la política sem­pre més enllà dels seus límits tra­di­ci­o­nals amb una decisió admi­ra­ble. Però des de feia dècades que el car­rer no era, com ho és en altres països o ho era en altres èpoques, el termòmetre deci­siu.

I tan­ma­teix ara ha pas­sat a ser-ho. El car­rer, la seua rotun­di­tat i clare­dat, ha cap­gi­rat els par­tits polítics, que cor­ren a res­si­tuar-se al seu dar­rere. Ha esde­vin­gut un actor polític de pri­mera mag­ni­tud. I això no sé quin nivell d'importància tindrà en el futur imme­diat però sé que en tindrà.

Avui es tro­ben a Madrid Rajoy i Mas. M'ima­gine que serà la tro­bada que tan­carà la legis­la­tura i que el Prin­ci­pat s'enca­mi­narà cap a unes elec­ci­ons avançades, fins i tot pot­ser aquest mateix any. Els par­tits s'hi pre­sen­ta­ran tenint en compte la força del car­rer i supose que faran pro­pos­tes polítiques al vol­tant d'això. Seria el més nor­mal.

Però no sé si, acos­tu­mats a dècades de tran­quil·litat, arri­ba­ran a ser cons­ci­ents de la vola­ti­li­tat del vot. De la seua con­di­ci­o­na­li­tat, per dir-ho exac­ta­ment. No crec, ho diré així, que el car­rer torne a accep­tar que­dar-se a casa. I si els par­tits, alguns par­tits, volen con­ver­tir les elec­ci­ons en un ple­bis­cit no a favor del país sinó a favor dels seus can­di­dats, és molt pro­ba­ble que es tro­ben de cara el car­rer d'ací a uns mesos.

Perquè si una cosa va que­dar clara dimarts és que la gent vol un canvi de règim, no un canvi de majo­ries, d'ali­an­ces o de con­se­llers. Qui isca pre­si­dent més val que ho tinga en compte o ho tindrà més difícil que mai.