Ahir va ser Sis d'Octubre

Per raons pura­ment biològiques no vaig poder ser a la plaça de Sant Jaume el dia 6 d'octu­bre de 1934, quan el pre­si­dent Com­panys va sor­tir al balcó de la Gene­ra­li­tat per pro­cla­mar l'Estat català. Ahir, en canvi, sí que vaig anar a treure-hi el cap, per raons biològiques i ideològiques, i em va sem­blar viure un d'aquells moments per a la poste­ri­tat. Cro­nològica­ment no era 6 d'octu­bre, però política­ment la situ­ació tenia força a veure amb el que va pas­sar al mateix esce­nari ara farà 78 anys, fruit d'un clima irre­con­ci­li­a­ble entre Bar­ce­lona i Madrid i d'una crisi galo­pant.

A hores d'ara fa de mal dir com aca­barà tot ple­gat aquesta vegada. Ara bé, en els pri­mers capítols d'aquest lli­bre que anem escri­vint col·lec­ti­va­ment, la impressió és que estem apre­nent a domi­nar altres gèneres a més del drama. A la plaça de Sant Jaume ahir es va pro­duir final­ment un Sis d'Octu­bre com cal. Sense estridències, sense trets, sense pre­ci­pi­tació estratègica. Ep, no fem tam­poc crítica exces­siva als avis: tam­poc vivim el con­text euro­peu de maxi­ma­lis­mes ideològics que l'any 34 feia el món molt més tibant.

Ahir a la plaça de Sant Jaume s'hi va aple­gar un cop més la ciu­ta­da­nia de ros­tre ama­ble. Amb deter­mi­nació, però sense cris­pació. Tot­hom va ser al seu lloc, i això inclou el pre­si­dent Mas, que va tenir la prudència històrica de no tre­pit­jar el balcó sagrat. No tocava. Ahir va ser un dia per a la poste­ri­tat, però emo­tiu i prou. Sense l'èpica dels moments estel·lars, sense l'estridència de les grans cites. Ni tan sols es va pro­cla­mar l'Estat català, per cert, tot i que surava en l'aire la ferma con­vicció que hi estem anant.