Ahir va ser Sis d'Octubre

Per raons purament biològiques no vaig poder ser a la plaça de Sant Jaume el dia 6 d'octubre de 1934, quan el president Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar l'Estat català. Ahir, en canvi, sí que vaig anar a treure-hi el cap, per raons biològiques i ideològiques, i em va semblar viure un d'aquells moments per a la posteritat. Cronològicament no era 6 d'octubre, però políticament la situació tenia força a veure amb el que va passar al mateix escenari ara farà 78 anys, fruit d'un clima irreconciliable entre Barcelona i Madrid i d'una crisi galopant.

A hores d'ara fa de mal dir com acabarà tot plegat aquesta vegada. Ara bé, en els primers capítols d'aquest llibre que anem escrivint col·lectivament, la impressió és que estem aprenent a dominar altres gèneres a més del drama. A la plaça de Sant Jaume ahir es va produir finalment un Sis d'Octubre com cal. Sense estridències, sense trets, sense precipitació estratègica. Ep, no fem tampoc crítica excessiva als avis: tampoc vivim el context europeu de maximalismes ideològics que l'any 34 feia el món molt més tibant.

Ahir a la plaça de Sant Jaume s'hi va aplegar un cop més la ciutadania de rostre amable. Amb determinació, però sense crispació. Tothom va ser al seu lloc, i això inclou el president Mas, que va tenir la prudència històrica de no trepitjar el balcó sagrat. No tocava. Ahir va ser un dia per a la posteritat, però emotiu i prou. Sense l'èpica dels moments estel·lars, sense l'estridència de les grans cites. Ni tan sols es va proclamar l'Estat català, per cert, tot i que surava en l'aire la ferma convicció que hi estem anant.