Harry el dur

Veure Clint Eastwood expressant obertament les seves inquietuds dretanes rere el faristol d'una convenció del Partit Republicà ens recorda que del país dels devoradors d'hamburgueses també en podem aprendre alguna cosa. Per exemple, que en una democràcia de debò és més important respectar les opinions polítiques dels altres que no pas compartir-les. Harry Callahan ha sortit a escena per criticar la suposada manca de lideratge de Barack Obama i per recordar-li que, si un empleat no fa bé la feina, els ciutadans l'han d'acomiadar. És un parer desconcertant, però ningú no li ha pas retret que es ficava allà on no el demanaven. Es veu que als Estats Units tothom, els actors també, poden declarar sense temor les seves preferències polítiques. Aquí, en canvi, l'última vegada que el gremi de la faràndula va gosar baixar a l'arena política –per dir no a la guerra– la meitat d'aquest país del qual ens volem separar va agafar una enrabiada que encara li dura. Allà és tan normal que els actors es mullin políticament que van convertir-ne un en president i, quan es va morir, van batejar un portaavions amb el seu nom en senyal de respecte. Charlton Heston també era un dels que no es mossegaven la llengua. Quan li criticaven que havia traït la seva antiga militància al Partit Demòcrata i que havia oblidat el seu compromís amb la defensa dels drets civils, ell contestava: “Jo estic allà mateix on era. És el Partit Demòcrata el que ha canviat.” Segurament el republicà més endurit de tots va ser John Wayne, és clar. És més agradable sentir les seves opinions a les pel·lícules que en la vida real. “Hi ha paraules que acceleren el cor de les persones –diu a El Alamo–. Independència n'és una.” Això a la versió doblada durant el franquisme. A l'original no parlava d'independència, sinó de república.