Frontisme feixuc

Ja quan es demanà la meva com­pa­rei­xença al Par­la­ment sobre el pacte fis­cal vaig haver de fer una explo­ració jurídica exhaus­tiva, posant-me el bar­ret del que tinc de conei­xe­ments en la matèria, per valo­rar l'encaix cons­ti­tu­ci­o­nal de la pro­posta. I escri­via: “El camí a recórrer per asso­lir la base jurídica, el fur del pacte fis­cal, reque­reix les següents vies: a) Que l'Estat modi­fi­qui la LlOFCA i que el nou redac­tat no es pugui inter­pre­tar com un pri­vi­legi, con­si­de­ració que la inva­li­da­ria a l'empara de l'art 138.2 de la CE, que ho pro­hi­beix. b) Que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal tornés a exa­mi­nar, i a rein­ter­pre­tar, la sentència última de l'Esta­tut, fet per­fec­ta­ment pos­si­ble en raó del recurs per­ti­nent que així ho afa­vorís. c) I, final­ment, Cata­lu­nya hau­ria d'accep­tar: (I) el suc­ce­dani semàntic de dir que els impos­tos que ‘recap­ta­ria i legis­la­ria amb plena capa­ci­tat' con­ti­nu­a­rien essent, de fet, tri­buts cedits, pro­pis de l'Estat i no de la Gene­ra­li­tat, ja que la Cons­ti­tució espa­nyola és clara en els arti­cles 133 i 157.1 sobre la potes­tat ori­ginària d'aquests tri­buts, de manera que la cessió seria una forma de dele­gació i cal­dria espe­rar que no fos advo­ca­ble, i (II) ja que el pac­ci­o­na­ment de l'acord no és fac­ti­ble per mor de la no con­currència de dos poders polítics ori­gi­na­ris accep­tats per les dues parts, s'hau­ria de con­si­de­rar que la bila­te­ra­li­tat es pot asso­lir per altres vies dife­rents (comis­si­ons mix­tes, acords sina­lagmàtics i lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal). I con­cloïa dema­nant: “Són avui tots els ante­ri­ors reque­ri­ments esmen­tats –de (I) a (II); de l'a) a la c)– fac­ti­bles sense can­viar, com dèiem, la Cons­ti­tució espa­nyola? Sí. És pro­ba­ble el seu asso­li­ment? Se m'escapa, però no en sóc opti­mista. Però en aques­tes valo­ra­ci­ons polítiques la meva anàlisi no dis­posa de cap avan­tatge com­pa­ra­tiu”.

També ho feia en el camp econòmic, i sense qua­li­fi­ca­tius de roba­tori o espoli (mai no he uti­lit­zat aquesta paraula per allò que no hi ha pròpia­ment espoli quan algú es deixa espo­liar, havent votat con­jun­ta­ment amb l'espo­li­a­dor deter­mi­na­des lleis que gene­ra­ven aquell dèficit). I deia “Notem que en aquest nou con­text haurà de des­a­parèixer defi­ni­ti­va­ment tota referència a la balança fis­cal, que es valida sota el supòsit que els impos­tos pagats pels cata­lans són també de les admi­nis­tra­ci­ons que els repre­sen­ten en el ter­ri­tori, as if, com si, tal com es diu en la lite­ra­tura de la hisenda pública, el ter­ri­tori pogués finançar-se a par­tir dels seus pro­pis recur­sos. En aquest sen­tit, la pro­posta cla­ri­fica la vella qüestió de «si hi ha cata­lans o estem par­lant sim­ple­ment d'espa­nyols que viuen a Cata­lu­nya». La rea­li­tat ens diu ja a hores d'ara que els qui cre­uen que ho saben tot van des­pat­xar l'encaix jurídic amb una frase: «Incons­ti­tu­ci­o­nal» (al seu enten­dre, és clar) i van avor­tar una de les poques vies per l'acord i mos­trant poc d'allò que més bra­ve­gen: sen­tit d'estat”.

En el camp econòmic, la reacció no ha estat més sen­si­ble: o bé s'ha igno­rat la posició dels altres o s'ha des­qua­li­fi­cat sense argu­men­tar. Així a Tele 5 alguns irre­dempts comen­ta­ris­tes s'espla­ia­ven: no som estúpids, ja sabem que són les per­so­nes i no els ter­ri­to­ris que paguem impos­tos, però són o no aquests ingres­sos poc o molt també d'ins­ti­tu­ci­ons que democràtica­ment els repre­sen­ten?); a Tele Madrid n'han dit “memez” de la posició del pre­si­dent Mas; a el Mundo, un peri­o­dista n'ha dit “bobada” del que dèiem alguns eco­no­mis­tes sobre el fis­cal drain o dre­natge fis­cal que pateix Cata­lu­nya. A l'Expansión, un catedràtic ens ha dit que ell “está en lo cierto” i nosal­tres “esta­mos equi­vo­ca­dos” i ha que­dat tan ample. I ens acu­sen de loca­lis­tes (algú ha mirat els cur­ri­cula dels d'una i altra banda?), amb pre­ten­si­ons, ells, d'inter­na­ci­o­na­lis­tes (el major naci­o­na­lisme avui és seu, amb brots impe­ri­a­lis­tes, sent ells menys viat­jats que la majo­ria d'aquells). En fi, un debat que cansa. Que sor­geix a la tele­visió i la radio pública que paguem entre tots. For­mi­da­ble: pri­va­tit­zar Tele Madrid per fer de TVE1 la nova Tele Madrid i que la finan­cem entre tots (“bé públic” a la balança fis­cal!) i des­car­re­gar, així, el seu cost del con­tri­bu­ent autonòmic madri­leny... La pola­rit­zació de la visió comença a ser extrema: a El País, el titu­lar a l'edició naci­o­nal deia “Euro­ve­gas viene a Madrid”. Sí, sí, deia viene. Una con­fusió entre “ir” i “venir” prou cla­ri­fi­ca­dora. Simi­lar a “salir fuera del ter­ri­o­rio naci­o­nal”, que deia la senyora Aguirre quan l'opa de la gasista cata­lana. O quan ella mateixa se solle­vava en sen­tir que la comissió del Mer­cat de Tele­co­mu­ni­ca­ci­ons es tras­lla­dava fora de Madrid: ¿no eren aques­tes des­pe­ses béns indi­vi­si­bles pel bé de tots els espa­nyols sense impor­tar on s'ubi­ca­ven aquests orga­nis­mes?

Cansa també la con­fusió amb què es mouen alguns ana­lis­tes (un informe de la uni­ver­si­tat o d'un dels seus cen­tres de recerca no es pot fer equi­va­lent a la posició d'un dels seus mem­bres), que ama­guem pre­mis­ses polítiques. ¿Saben ells, real­ment, les reac­ci­ons polítiques d'altres estats, o la quan­tia i durada dels boi­cots de con­su­mi­dors forans, per poder ele­var les seves supo­si­ci­ons a axi­o­mes d'obli­gat com­pli­ment? Val la pena, per con­tra, recor­dar que el Par­la­ment de Cata­lu­nya ha apro­vat una pro­po­sició sobre el pacte fis­cal, a la qual els estu­di­o­sos hem de bus­car desen­vo­lu­pa­ment i encaix, tant des de l'òptica jurídica com econòmica, sense fer valer els nos­tres pre­ju­di­cis sense pre­jut­jar si això és el que hau­ria de voler o no la ciu­ta­da­nia. Com si la pro­posta esdevé ara d'estudi d'estruc­tu­res d'estat propi en l'esce­nari d'una Cata­lu­nya que hagués d'assu­mir els cos­tos i els bene­fi­cis poten­ci­als de la seva plena sobi­ra­nia. Hom pot abs­te­nir-se d'ana­lit­zar aques­tes coses, però no des­qua­li­fi­car la pro­posta, en la mesura que compta amb legi­ti­mi­tat democràtica, pels seus pre­ju­di­cis polítics naci­o­na­lis­tes espa­nyols. Aquest com­por­ta­ment només posa en evidència aquells matei­xos ana­lis­tes. A més, els esce­na­ris de por fets amb con­jec­tu­res poden aca­bar incre­men­tant el sen­ti­ment de dig­ni­tat de la ciu­ta­da­nia que els sos­tre­gui, com deia recent­ment l'arque­bisbe de Bar­ce­lona, d'aquesta mena d'escla­vatge.