Frontisme feixuc

Ja quan es demanà la meva compareixença al Parlament sobre el pacte fiscal vaig haver de fer una exploració jurídica exhaustiva, posant-me el barret del que tinc de coneixements en la matèria, per valorar l'encaix constitucional de la proposta. I escrivia: “El camí a recórrer per assolir la base jurídica, el fur del pacte fiscal, requereix les següents vies: a) Que l'Estat modifiqui la LlOFCA i que el nou redactat no es pugui interpretar com un privilegi, consideració que la invalidaria a l'empara de l'art 138.2 de la CE, que ho prohibeix. b) Que el Tribunal Constitucional tornés a examinar, i a reinterpretar, la sentència última de l'Estatut, fet perfectament possible en raó del recurs pertinent que així ho afavorís. c) I, finalment, Catalunya hauria d'acceptar: (I) el succedani semàntic de dir que els impostos que ‘recaptaria i legislaria amb plena capacitat' continuarien essent, de fet, tributs cedits, propis de l'Estat i no de la Generalitat, ja que la Constitució espanyola és clara en els articles 133 i 157.1 sobre la potestat originària d'aquests tributs, de manera que la cessió seria una forma de delegació i caldria esperar que no fos advocable, i (II) ja que el paccionament de l'acord no és factible per mor de la no concurrència de dos poders polítics originaris acceptats per les dues parts, s'hauria de considerar que la bilateralitat es pot assolir per altres vies diferents (comissions mixtes, acords sinalagmàtics i lleialtat institucional). I concloïa demanant: “Són avui tots els anteriors requeriments esmentats –de (I) a (II); de l'a) a la c)– factibles sense canviar, com dèiem, la Constitució espanyola? Sí. És probable el seu assoliment? Se m'escapa, però no en sóc optimista. Però en aquestes valoracions polítiques la meva anàlisi no disposa de cap avantatge comparatiu”.

També ho feia en el camp econòmic, i sense qualificatius de robatori o espoli (mai no he utilitzat aquesta paraula per allò que no hi ha pròpiament espoli quan algú es deixa espoliar, havent votat conjuntament amb l'espoliador determinades lleis que generaven aquell dèficit). I deia “Notem que en aquest nou context haurà de desaparèixer definitivament tota referència a la balança fiscal, que es valida sota el supòsit que els impostos pagats pels catalans són també de les administracions que els representen en el territori, as if, com si, tal com es diu en la literatura de la hisenda pública, el territori pogués finançar-se a partir dels seus propis recursos. En aquest sentit, la proposta clarifica la vella qüestió de «si hi ha catalans o estem parlant simplement d'espanyols que viuen a Catalunya». La realitat ens diu ja a hores d'ara que els qui creuen que ho saben tot van despatxar l'encaix jurídic amb una frase: «Inconstitucional» (al seu entendre, és clar) i van avortar una de les poques vies per l'acord i mostrant poc d'allò que més bravegen: sentit d'estat”.

En el camp econòmic, la reacció no ha estat més sensible: o bé s'ha ignorat la posició dels altres o s'ha desqualificat sense argumentar. Així a Tele 5 alguns irredempts comentaristes s'esplaiaven: no som estúpids, ja sabem que són les persones i no els territoris que paguem impostos, però són o no aquests ingressos poc o molt també d'institucions que democràticament els representen?); a Tele Madrid n'han dit “memez” de la posició del president Mas; a el Mundo, un periodista n'ha dit “bobada” del que dèiem alguns economistes sobre el fiscal drain o drenatge fiscal que pateix Catalunya. A l'Expansión, un catedràtic ens ha dit que ell “está en lo cierto” i nosaltres “estamos equivocados” i ha quedat tan ample. I ens acusen de localistes (algú ha mirat els curricula dels d'una i altra banda?), amb pretensions, ells, d'internacionalistes (el major nacionalisme avui és seu, amb brots imperialistes, sent ells menys viatjats que la majoria d'aquells). En fi, un debat que cansa. Que sorgeix a la televisió i la radio pública que paguem entre tots. Formidable: privatitzar Tele Madrid per fer de TVE1 la nova Tele Madrid i que la financem entre tots (“bé públic” a la balança fiscal!) i descarregar, així, el seu cost del contribuent autonòmic madrileny... La polarització de la visió comença a ser extrema: a El País, el titular a l'edició nacional deia “Eurovegas viene a Madrid”. Sí, sí, deia viene. Una confusió entre “ir” i “venir” prou clarificadora. Similar a “salir fuera del terriorio nacional”, que deia la senyora Aguirre quan l'opa de la gasista catalana. O quan ella mateixa se sollevava en sentir que la comissió del Mercat de Telecomunicacions es traslladava fora de Madrid: ¿no eren aquestes despeses béns indivisibles pel bé de tots els espanyols sense importar on s'ubicaven aquests organismes?

Cansa també la confusió amb què es mouen alguns analistes (un informe de la universitat o d'un dels seus centres de recerca no es pot fer equivalent a la posició d'un dels seus membres), que amaguem premisses polítiques. ¿Saben ells, realment, les reaccions polítiques d'altres estats, o la quantia i durada dels boicots de consumidors forans, per poder elevar les seves suposicions a axiomes d'obligat compliment? Val la pena, per contra, recordar que el Parlament de Catalunya ha aprovat una proposició sobre el pacte fiscal, a la qual els estudiosos hem de buscar desenvolupament i encaix, tant des de l'òptica jurídica com econòmica, sense fer valer els nostres prejudicis sense prejutjar si això és el que hauria de voler o no la ciutadania. Com si la proposta esdevé ara d'estudi d'estructures d'estat propi en l'escenari d'una Catalunya que hagués d'assumir els costos i els beneficis potencials de la seva plena sobirania. Hom pot abstenir-se d'analitzar aquestes coses, però no desqualificar la proposta, en la mesura que compta amb legitimitat democràtica, pels seus prejudicis polítics nacionalistes espanyols. Aquest comportament només posa en evidència aquells mateixos analistes. A més, els escenaris de por fets amb conjectures poden acabar incrementant el sentiment de dignitat de la ciutadania que els sostregui, com deia recentment l'arquebisbe de Barcelona, d'aquesta mena d'esclavatge.