Incontestable missatge

No és la pri­mera vegada que el poble de Cata­lu­nya parla con­tun­dent­ment. Ho va fer el 1977, el 2010 i aquest 11 de setem­bre, però els polítics sovint no sin­to­nit­zen amb els ciu­ta­dans. Dar­re­ra­ment els governs d'Espa­nya han menys­tin­gut el clam sorollós i mas­siu d'uns ciu­ta­dans empre­nyats i fas­ti­gue­jats pel sis­temàtic mal tracte que rebem. A casa nos­tra, també tenim polítics (na Sánchez Camacho, en Pere Navarro, en Duran Lleida...) que seguei­xen insen­si­bles i sords al clam de la ciu­ta­da­nia. La Camacho, uti­lit­zant la por i l'amenaça per­ma­nent; en Navarro, fora­gi­tant diri­gents cata­la­nis­tes i apli­cant les tesis del PSOE; en Duran Lleida, traint el cata­la­nisme fun­da­ci­o­nal d'Unió Democràtica. A ell i al Navarro, se'ls escau d'allò més (per la defensa que fan d'un fede­ra­lisme sense fede­ra­lis­tes, almenys d'espa­nyols) el que en Fer­ran Requejo, catedràtic de ciències polítiques, expli­cava en una entre­vista: “Plan­te­jar avui un model fede­ral per a Espa­nya és ser ingenu o per­vers; és propi d'algú que no vol veure la rea­li­tat.”

La magna mani­fes­tació de Bar­ce­lona, la més mul­ti­tu­dinària mai vista, no va dece­bre ningú que, mínima­ment, estigués sin­to­nit­zant amb la moguda que amb tant d'entu­si­asme pre­pa­ra­ren l'ANC, l'AMI, Òmnium i altres enti­tats. Era del tot evi­dent que els cata­lans volíem dir prou a tres-cents anys de menys­preus i d'espo­lis d'Espa­nya, però també volíem dir prou als gover­nants de casa nos­tra, a la seva política de sub­ter­fu­gis i eufe­mis­mes, així com també a la tran­sició naci­o­nal tova i poc con­vin­cent, fins ara apli­cada. Saber sin­to­nit­zar anti­ci­pa­da­ment amb el que seria la gran ger­nació de gent de totes les edats i de tots els esta­ments soci­als que, a una sola veu, vam cla­mar de manera cívica, però espe­ci­al­ment pacífica: “Cata­lu­nya nou estat d'Europa”, va com­por­tar que el pre­si­dent Mas estigués, de moment, a l'altura dels esde­ve­ni­ments.

L'onze i el 20 d'aquest mes, han deter­mi­nat la con­veniència d'una nova agenda política del pre­si­dent. De moment, la seva ferma com­pli­ci­tat amb el mis­satge nítid i incon­tes­ta­ble de la ciu­ta­da­nia, expres­sat a pri­mera hora de l'endemà; la poste­rior con­ferència donada a Madrid, així com el com­promís amb l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, de fide­li­tat a la demanda del poble català, con­tret amb la seva pre­si­denta, na Carme For­ca­dell, així sem­bla indi­car-ho. Tot i així, neces­si­tem que ara el pre­si­dent Mas es man­tin­gui ferm i no generi la des­con­fiança dels ini­cis de legis­la­tura, de reta­lla­des i d'acords amb el PP. Cal que com­pa­gini la nova agenda amb les velles rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als no com­pla­gu­des, i que en el debat de política gene­ral que fina­litza avui bus­qui la com­pli­ci­tat i el con­sens (amb els par­tits que estan pel dret a deci­dir), per tal de deter­mi­nar les pri­o­ri­tats del nou full de ruta a seguir. Les pri­o­ri­tats de par­tit, no hau­rien de suplan­tar les de país. Vull creure, per tant, que la decisió de con­vo­car elec­ci­ons el pro­per 25 de novem­bre, no ha estat cosa, només, de CiU (?). Caldrà valo­rar els entre­bancs cons­ti­tu­ci­o­nals per con­vo­car referèndum i ana­lit­zar si convé més decan­tar-se per la pro­cla­mació par­la­mentària. En qual­se­vol cas, seria extra­or­dinària­ment bene­ficiós que els par­tits que estan per l'estat propi con­fi­gu­res­sin una majo­ria al Par­la­ment i un govern de con­cen­tració naci­o­nal fort que governés, amb pas ferm i deci­dit, la con­se­cució de l'estat propi.

Men­tres­tant, paral·lela­ment a la cons­trucció d'estruc­tu­res d'estat, caldrà fer un tre­ball intens de peda­go­gia del que com­porta cons­ti­tuir-nos en nou estat d'Europa, per tal d'acon­se­guir eli­mi­nar els dub­tes i inter­ro­gants, que per a molts encara és el seu prin­ci­pal obs­ta­cle per afe­gir-s'hi. També caldrà no caure en les pro­vo­ca­ci­ons i ame­na­ces pro­vi­nents d'uns polítics espa­nyols que molts d'ells, igual que el monarca de dub­tosa cre­di­bi­li­tat democràtica, no van votar la Cons­ti­tució que, mal­grat això, ara con­tra­po­sen amb virulència per inten­tar fre­nar les nos­tres legítimes aspi­ra­ci­ons.