Què seríem, si no sabéssim mentir?

No hi ha cap llengua humana coneguda que, per la seva mecànica interna, pugui impedir als que la parlen de dir mentides. Això podria demostrar que la capacitat d'invenció és anterior o en tot cas contemporània a l'aparició del llenguatge articulat. Però quan s'ha inventat la mentida? Ignoro del tot si s'han realitzat experiments amb simis per veure si en circumstàncies particulars poden no només amagar informacions als altres (això, ho fan) sinó donar-los, expressament, informacions falses. Ara bé, sembla evident que la capacitat de comunicació dels simis més intel·ligents té, en la seva etapa evolutiva actual, limitacions considerables ja que, per exemple, no poden crear un imaginari i, sobretot, no poden comunicar-lo als altres. Els primers homínids que van comunicar allò que no és tangible, anant més enllà d'allò immediatament accessible pels sentits o les emocions més bàsiques, van realitzar un progrés determinant per apropar la humanitat a ella mateixa.

Alguns lingüistes han emès la hipòtesi que l'Homo erectus, que va viure fa un milió i mig d'anys, s'expressava en un protollenguatge, fet essencialment de substantius i, progressivament, a mesura que evolucionava cap un Homo més complex, de verbs conjugats al present. El pas del present al passat, al futur i, sobretot, al condicional (quin pas de gegant va representar la invenció del condicional!) serien algunes fites de la revolució del llenguatge, que va passar de la descripció a l'especulació. Imagino que sóc un Homo sapiens primitiu, d'aquests que van començar a fer-se valer fa dos-cents mil anys per les terres d'Àfrica, i que veig com cau un llamp. Durant moltes generacions, aquesta caiguda ha provocat aquesta constatació: «Llamp!, por!» El dia però en què dic als meus companys Sapiens: «Cau un llamp perquè algú de molt més fort que nosaltres, allà dalt, amagat pels núvols, està emprenyat», he penetrat amb força el món de l'imaginari, que inclou la literatura i la religió (presa en el seu sentit més mitològic). I, és clar, la mentida. Si la literatura i la religió neixen de la copulació de la imaginació amb el raonament, es podria dir que la mentida és la llevadora sense la qual el part no seria possible. Gràcies a la possibilitat d'extrapolar, és a dir, de mentir quan cal, la literatura i la religió exploren el desconegut i n'extreuen conclusions variades, sovint contradictòries, però sempre aptes a alimentar la màquina d'engolir històries que ha esdevingut l'esperit humà. La literatura és doncs una forma de mentida socialment desitjada, compartida i recompensada. I es pot fer la mateixa consideració, sense afany d'ofendre ningú, per la religió.

El fet que jo cregui sincerament que el llamp ha caigut per la força d'una voluntat conscient –i que, doncs, del meu punt de vista, no estigui mentint– és irrellevant. La psicologia ens ensenya que la necessitat de tenir una explicació satisfactòria sobre fenòmens emocionalment potents pot generar la capacitat de disfressar sincerament la realitat. Sinceritat, autoengany, engany, són matisos poc importants en el context d'una consciència humana capaç d'imaginar i transmetre allò que va ser, allò que mai no ha estat, allò que potser és o potser no, allò que potser un dia serà... La mentida és un dels marcadors de la nostra humanitat, i sense ella la nostra vida seria eixorca ja que no hauríem pogut inventar ni el més ingenu dels contes de la vora del foc. I deu ser per això que, fet i fet, la mentida és necessària a la nostra supervivència col·lectiva. Sense la facultat universal de mentir estaríem tots plegats tancats per sempre dins la presó de la realitat absoluta i constant. I ens hi momificaríem.