Tot és ara i res

El títol d’aquest article correspon al d’un llibre important de Joan Vinyoli de 1970. Era el recull que inaugurava la seva trilogia poètica dels anys setanta (que completen les obres Encara les paraules, de 1973, i Ara que és tard, de 1975). El sentit d’aquestes paraules –“tot és ara i res”– resulta molt clar, i entronca amb el d’alguns tòpics literaris que defensen la condició inajornable del viure (i, doncs, el seu aprofitament): el collige virgo rosas, el carpe diem o el tempus fugit. Amb aquesta fórmula, Vinyoli insinuava que, en l’exercici afamegat de la vida, cal no tancar-se, cal experimentar, no ser una presa fàcil i resignada de la desídia –sempre m’ha cridat l’atenció que, cinc anys després, el poeta publiqués un llibre titulat Ara que és tard. Em sembla molt significatiu.

Però avui vull capgirar el sentit d’aquesta fórmula d’èxit, sense negar-ne, esclar, el significat profund. Si algú us engalta: “Tot és ara i res”, probablement us vol dir que esteu massa pendents de tot allò que no forma part del minut que vivim ara mateix, l’únic minut (o l’única hora o, fins i tot, l’únic dia, però no gaire més) del qual podem estar segurs. Entesos! Qui només es rabeja en el passat es distreu de l’ara, i llavors, encara que no ho vulgui, inverteix en dolor o desesperança. Qui fa gaires previsions sobre el futur –el verb que ara està de moda és projectar– demostra no estimar gaire el present, que és l’únic temps de què podem disposar amb plena certesa. I, com la lletera del conte, no deixa de fer castells en l’aire, que, ben segur, s’esfondraran amb una sorda remor. Tot això queda clar, sí, però a mi em fa l’efecte que els temps que vivim, o que patim, molt influïts per determinades filosofies o religions (sobretot orientals), privilegien el present en detriment del futur i, sobretot, del passat. I és aquí on salta la meva alarma. I és aquí que m’agradaria preguntar a Vinyoli, a qui tant admiro: “Joan, tot és ara, d’acord. Però, ¿i res més? ¿N’estàs segur del tot?”

Un amic molt estimat que ha mort aquest estiu em confessava, ara fa set mesos, que estava rellegint el poema més antic de què la civilització té constància: el de Gilgamesh. Llavors ell ja estava molt malalt, i, en la desesperació d’un estat tan inapel·lable, buscava agafalls que poguessin proporcionar-li una mica d’esperança. Recordo que va subratllar aquest vers, i que el vam comentar plegats: “Oblida la mort i busca la vida”. A primer cop d’ull, pot semblar una defensa del tot és ara i res. I sí, en efecte, en la primera part de la coordinació hi ha una defensa del present i una negació implícita del futur (la mort planava damunt seu des de feia dos mesos, per mor del diagnòstic tan desolador). Però a mi em sembla que en la recerca de la vida no hi pot deixar d’haver una ambició de futur, per petita que sigui, no només afirmació en el present.

Capficat per aquestes qüestions, vaig preguntar al meu amic Marc Galofré què en pensava, de tot plegat. Vaig veure que estàvem aproximadament d’acord, però ell va fer servir una expressió d’una gran penetració que no em puc estar d’apuntar: la de “l’absolutisme del present”. Tots els grans sistemes totalitaris (nazisme, estalinisme) n’han acabat fent una defensa abrandada, adàmics com són. És cert, vivim una època absolutista respecte al present, protagonitzada per tota mena de caçadors de sensacions fortes, gent que relativitza (o, fins i tot, menysprea) la memòria, que és el material essencial per a qualsevol escriptor que en mereixi el nom. En Marc hi afegia que és una època miop, reduccionista respecte al passat. Com si tinguéssim la pretensió que el que vivim ara mateix és tot el que podem viure, sense tenir en compte què ha passat abans. Walter Benjamin reclamava la legitimitat de revisar el passat perquè hem deixat enrere una infinitat de víctimes. L’absolutisme del present –continuen sent paraules del meu amic– implica una mirada esbiaixada, de caràcter determinista. Ara bé, si mirem al passat i concebem el futur, se’ns obre un gran nombre de vies: de la crítica del que s’ha viscut i la previsió ponderada del que podria esdevenir-se, n’hauríem de sortir necessàriament més savis.

Fa anys vaig conèixer una dona a qui vaig introduir en la lectura de Vinyoli. Sempre més m’ho va agrair. Quan la nostra relació es va esquerdar, ella va escriure aquesta frase: “Tot és ara i res” en el perfil del seu whatsapp. Tot quadrava: exaltant el present, s’estalviava d’analitzar un passat comú dolorós i un de més antic, el seu, que encara ho era més i que, en certa manera, va propiciar el fracàs del que volíem construir.