Singular Rosa

Des del pri­mer de setem­bre fins a l'últim dia del mes d'octu­bre, al Museu Comar­cal de la Gar­rotxa d'Olot, hi ha una expo­sició de més de vint escul­tu­res en gran for­mat de l'olo­tina Rosa Serra. Són rèpli­ques d'obres ins­tal·lades a l'exte­rior, en diver­sos pobles i ciu­tats d'arreu del món, però, és clar, arreu del món hi ha molta més obra d'aquesta escul­tora dei­xe­bla del gran Lluís Curós i admi­ra­dora d'Henry Moore –que, per cert, no agra­dava gaire a Curós–. Aquest paper d'avui no podrà ser impar­cial, perquè tinc la sort i el goig de con­si­de­rar-me amic de la Rosa, de la qual valoro l'amis­tat i admiro l'obra, ho dic sense embuts. Recordo amb pre­cisió de pel·lícula el pri­mer dia que vaig entrar al seu taller olotí. Era al mes d'abril, un dis­sabte a la tarda. La sor­presa i el bon aco­lli­ment van ser ins­tan­ta­nis en el moment d'obrir la porta al cap­da­munt de l'esca­leta. Una mena de força ema­nava de les còpies dels tre­balls expo­sats a les llei­xes, però també del sos­tre, el terra, les parets. És clar, aquell era l'espai exacte on hi va haver, des del 1942 fins al 1979, any de la seva mort, el taller de Curós, de qui Pla par­lava sem­pre amb elo­gis. Sense haver fet mai clas­ses, Curós fou el mes­tre de Rosa Serra, la qual en serva una gran memòria afec­tu­osa i agraïda. El juny de 1977 vam anar amb en Ramon Sala i Josep Pla a Olot a veure'l i, a la tor­nada, l'escrip­tor de Llo­friu va dir i va repe­tir: “Veuen?, jo vol­dria viure com en Curós: que ningú t'empre­nyi d'un cap de dia a l'altre, tenir qua­tre lli­bres i prou; deu ser el més sem­blant a viure en una presó, però és el que m'agra­da­ria més...” Sem­pre he pen­sat que la Rosa és una de les pri­vi­le­gi­a­des per­so­nes esca­pa­des de la male­dicció bíblica del tre­ball. Al Gènesi, lli­bre sant del juda­isme (i, per tant, del cris­ti­a­nisme) s'hi lle­geix que el tre­ball és una male­dicció, un càstig con­seqüència d'una culpa. Abans del pecat ori­gi­nal els nos­tres pri­mers pares no tre­ba­lla­ven, però després del pecat van haver de tre­ba­llar –i suar–. Tot i adme­tre –amb totes les reser­ves que vul­guin, perquè avui la cosa no està per brocs– que el tre­ball és un càstig segons la Bíblia, una penitència o una expi­ació, en el tre­ball hi caben per­fec­ta­ment el diver­ti­ment, l'esti­mu­lació, l'esplai, el plaer. En alguns casos –i la Rosa n'és osten­si­ble­ment un–, en el tre­ball hi entra també tot allò que dóna inten­si­tat, bellesa i goig a la vida.