Conciliació, ¿una utopia?

Fa més de vint anys que sento parlar de la necessària conciliació entre la vida laboral i la vida familiar. He llegit tota mena d'estudis, alguns de molt ben fets a casa nostra, sobre la urgència de conciliar aquests dos mons tal com es fa en altres països més desenvolupats socialment i econòmicament que el nostre. Amb tot, observo reiteradament que la conciliació és, encara, una utopia i que, tret d'algunes organitzacions empresarials, sensibles i responsables socialment, estem a anys llum d'una vertadera conciliació entre la
vida laboral i la vida familiar.

La crisi estructural que estem patint encara ho agreuja més, perquè és tan difícil tenir feina i mantenir-la que les preocupacions d'ordre familiar i social passen a un segon pla. La paradoxa és màxima si tenim en compte que el vertader refugi de la crisi per a moltes persones és la família, tan oblidada i maltractada socialment i laboralment. Marxem molt d'hora de casa i tornem molt tard. Amb tot, no rendim com altres països que tenen una jornada laboral més curta. La nostra productivitat és menor. La casa queda buida i els pares i els fills es troben a darrera hora pràcticament sense esma per saludar-se. La majoria dels meus alumnes no dinen, ni sopen mai amb els seus pares. Els horaris laborals són infinits i la crisi encara exigeix més als treballadors, han de fer més amb menys. La conseqüència és que roben temps de vida familiar, temps educatiu, temps de lleure. Això crea malestar, fins i tot la sensació de culpa, la de no estar al lloc on cal estar, la de no complir les obligacions lligades
a la paternitat i a la maternitat.

Dins del concepte ampli de responsabilitat social corporativa, la conciliació entre la vida laboral i la familiar hi té un paper de primer ordre. A l'empresa li interessa tenir col·laboradors competents, però també equilibrats emocionalment i socialment, feliços amb els seus vincles. El desgast laboral mina la salut de moltes famílies i fa que la trobada entre pares i fills sigui molt rara, i, per tant, també redueix la possibilitat d'educar, de crear bons hàbits i de desenvolupar capacitats. L'escola en pateix les conseqüències.

En època de crisi és més necessari que mai potenciar el vincle i l'harmonia entre l'esfera familiar i la laboral. No cal renunciar a la paternitat o a la maternitat per tenir feina, però la realitat és que conciliar la dura competitivitat amb les exigències i els deures d'educar és cada cop més heroic. Els governs haurien de reconèixer i premiar les empreses sensibles a la conciliació, que creen i mantenen programes de conciliació, que fan còmoda i fàcil la vida, que no obliguen els seus col·laboradors a haver de triar entre caixa o faixa. El debat sobre obrir les botigues els diumenges entra en aquest terreny. La lluita per la supervivència econòmica acaba destruint vincles afectius i la mateixa llar.

Al capdavall, la família és una estructura vulnerable i fràgil que també es trenca quan se la sotmet a molta pressió i, quan es trenca, el cost emocional, social i educatiu és elevadíssim per a un país. Sembla que defensar aquest vincle i el vertader valor de la conciliació sigui un discurs tronat i anacrònic a favor de la família tradicional. És erroni, aquest judici. Als països més desenvolupats socialment, on hi ha més progrés econòmic i humà, és on la conciliació no és cap utopia, sinó una realitat. Cal poder conjugar el dret que té tot ésser humà a treballar en condicions dignes i el dret que té a fundar una família i a vetllar pel seu benestar.