Robots socials i soledat

Un robot social és un robot autònom que interac­ci­ona i es comu­nica amb éssers humans o altres actors físics autònoms tot res­pec­tant les nor­mes soci­als i els com­por­ta­ments lli­gats a les seves fun­ci­ons.

La uti­lit­zació de robots soci­als i robots com­panys s’està este­nen molt ràpida­ment en l’àmbit de les cures i, en par­ti­cu­lar, de les cures de les per­so­nes grans, depen­dents o no. Tenint en compte les pre­vi­si­ons demogràfiques i l’enve­lli­ment veloç de la població de certs països i tenint compte, també, l’esta­tut social gene­ral­ment poc ele­vat del per­so­nal de cures, els robots irrom­pen en el pano­rama com a apa­rells fun­ci­o­nals capaços de resol­dre les neces­si­tats de la per­sona gran i d’ofe­rir-li ser­veis de cura de qua­li­tat. Si fem un esquema de caràcter gene­ral, es poden clas­si­fi­car els robots de cures en tres cate­go­ries: els que ofe­rei­xen una ajuda física, els robots com­panys i els de vigilància de la salut i de la segu­re­tat.

Els sis­te­mes robòtics, però, no expres­sen sola­ment una d’aques­tes cate­go­ries, sinó que n’inte­gren dife­rents en el seu si. Alguns d’aquests sis­te­mes estan més impli­cats direc­ta­ment en la pràctica de les cures, men­tre que d’altres són con­ce­buts com a robots de com­pa­nyia que pre­te­nen tenir un impacte posi­tiu en la interacció. Un robot capaç d’esti­mu­lar les acti­vi­tats cog­ni­ti­ves d’un paci­ent que té una malal­tia neu­ro­de­ge­ne­ra­tiva o d’exe­cu­tar cer­tes tas­ques com la neteja, la cuina, la higi­ene per­so­nal, que són difícils de rea­lit­zar per una per­sona que pateix aquesta situ­ació, pot ser molt bene­ficiós per a ella. L’objec­tiu major és garan­tir la segu­re­tat d’aques­tes per­so­nes, evi­tar riscs de cai­guda, parada cardíaca, pro­ble­mes de mobi­li­tat, a casa seva, a l’hos­pi­tal o bé a les residències. Tot això plan­teja mol­tes qüesti­ons de natu­ra­lesa ètica: Cal emprar aquests robots en aques­tes situ­a­ci­ons? Amb quina fina­li­tat? L’auto­ma­tit­zació (càmeres, micròfons, sen­sors) és la millor opció?

Com garan­tir la segu­re­tat, però, a la vegada pre­ser­var la seva inti­mi­tat i pri­va­desa? Estem par­lant de drets fona­men­tals. No és, tot ple­gat, una ingerència en la vida pri­vada de la per­sona gran? Quin és el rol del robot? Per a què ha estat con­ce­but? La seva fina­li­tat és millo­rar la qua­li­tat de vida de les per­so­nes grans o bé suplir l’absència dels éssers esti­mats a la casa? És una manera de sal­var-los de la sole­dat no desit­jada? Aquests nous robots poden aju­dar les per­so­nes grans a viure de manera autònoma o més autònoma que la que tenen i a pro­lon­gar el període d’enve­lli­ment, evi­tant, així, l’ingrés a una residència. La fina­li­tat és reduir el tre­ball de la per­sona que dis­pensa les cures o bé reem­plaçar-la?

El camp de les cures domi­ciliàries i resi­den­ci­als està expe­ri­men­tant una gran meta­mor­fosi. Si és veri­tat, com passa en el país més robo­tit­zat del pla­neta, el Japó, que els robots soci­als tenen una gran aco­llida entre les per­so­nes grans que viuen soles, és pos­si­ble que en poc temps, en les cures domi­ciliàries i resi­den­ci­als, aquests robots tin­guin molta més presència que en el pre­sent. Hi ha, però, un munt de qüesti­ons a fer-se. És pos­si­ble adap­tar els robots als trets de la per­so­na­li­tat i als can­vis acti­tu­di­nals d’una per­sona que té demències? Els tre­ba­lla­dors del sec­tor de la cura a les per­so­nes grans estan, gene­ral­ment, mal remu­ne­rats i els robots són, ara per ara, molt cos­to­sos. Quina càrrega tindrà tot això en els sis­te­mes públics de salut?

El pro­blema de la sole­dat no desit­jada de les per­so­nes grans és endèmic a molts països euro­peus. També en el nos­tre. Els sociòlegs cons­ta­ten que cada cop hi ha més per­so­nes grans que viuen soles con­tra la seva volun­tat, tant en les grans conur­ba­ci­ons com en els petits pobles. Aquesta sole­dat impo­sada com­porta tota mena de con­seqüències nega­ti­ves per a la salut men­tal, emo­ci­o­nal, física i social de les per­so­nes. També hi ha una relació directa entre aquesta situ­ació i la desídia vital o el can­sa­ment exis­ten­cial. Molt sovint com­porta una pro­funda crisi de sen­tit o bé el desig de morir. No són pocs els qui bes­llu­men la solució a aquest pro­blema mit­jançant la imple­men­tació dels robots soci­als. Amb tot, no deixa de ser sig­ni­fi­ca­tiu que l’arte­facte es plan­tegi com a l’antídot a la sole­dat i es des­placi, d’aquesta manera, la res­pon­sa­bi­li­tat ètica de l’acom­pa­nya­ment afec­tiu fora del cer­cle humà.