Moments històrics

Mireu que em ve a des­grat par­lar de política, però em temo que no tinc més remei sabent que som només qua­tre gats els que hem vis­cut els tres moments històrics d'aquests temps al nos­tre país.

El pri­mer fou el 1931. Durant un dia vam ser inde­pen­dents, però van venir els de Madrid a dir al Macià que si allò tirava enda­vant el senyor Esteve i els fabri­cants de Ter­rassa i els altres es tro­ba­rien sense cli­ents a la península. La cosa va aca­bar amb un esta­tut tan reta­llat a les Cor­tes que a la seva manera ho va dir en Macià. Ens havien pen­jat la llufa dels inno­cents.

L'altre moment històric va arri­bar amb aque­lla mani­fes­tació de “lli­ber­tat, amnis­tia i esta­tut d'auto­no­mia”. A la cons­pi­ratòria no hi hagué ningú dels d'enllà que no ens pro­metés un esta­tut digne. Ja ens ho vam tro­bar. Els cas­te­llans, quan es tracta de tore­jar-nos, ens les fan totes i al Suárez li va sor­tir bro­dat, hi havia una manera d'aigua­lir la nos­tra auto­no­mia, donar-ne a tot bitxo amb la famosa fórmula que des d'aquí ningú no va reba­tre, cosa que no entenc, d'allò del “café para todos”. I que cadascú es pagués el conyac. El cor­der se'l men­ja­ria la mons­tru­osa vora­ci­tat de Madrid, que crus­pint sense mas­te­gar s'ha ennu­e­gat amb casos com el de Bankia.

A casa, els pri­mers dies de la diguem-ne democràcia, els més savis, mar­cats per Marx, deien que quan hi havia justícia social des­a­pa­rei­xen els pro­ble­mes naci­o­nals. Un dels homes més bons homes que conec posava l'exem­ple de Iugoslàvia. Ja sabeu que no va ser pro­feta, però des del mar­xisme ens vam que­dar sense pacte fis­cal. No em vin­gueu a car­re­gar la culpa a qui no la té, que aquest vitri­coll l'he vis­cut al dia.

Els cata­lans, amb la nos­tra sor­ne­gue­ria, con­tra­po­sat al bou ense­nyem un ase, que ha estat l'ase dels cops a pes­sics, cla­te­lla­des i gar­ro­ta­des. L'ase les aguanta totes però no és mesell i era ine­vi­ta­ble. Un dia, més d'un milió i mig de per­so­nes en un poble de set mili­ons i mig va sor­tir al car­rer. No podíem més. Acla­rim-ho d'un cop. No som sepa­ra­tis­tes, ells són sepa­ra­dors.

Déu hi ajut. Que tirem enda­vant sense per­dre el cap.