En les noces d'or, l'or és la llàgrima

Quan un matrimoni celebra les noces d'or, les celebra sobretot per ajuntar la família. I ho sol fer en la mateixa església on es van casar. I si pot ser, el mateix dia. I aquí s'acaben les coincidències. Tot el que semblava important en el moment de contreure matrimoni ha deixat de ser-ho. Celebren la vida viscuda, i viscuda junts, i altra cosa no volen que la felicitat dels fills i dels néts; és per ells que viuen i és a través d'ells que són feliços. Aquesta felicitat és la que més els omple. I no és tant un premi de la virtut com la mateixa virtut, compartida. En les noces d'or, l'or és la llàgrima.

Una llàgrima és tot el que necessito per celebrar les noces d'or del Vaticà II, inaugurat l'11 d'octubre del 1962, l'any de la meva ordenació com a capellà. Aquesta coincidència m'hi obliga doblement. Vaig plorar d'alegria el dia de l'ordenació. I vaig tornar a plorar la nit de les torxes i del “discurs de la lluna”, de Joan XXIII, a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Mai m'havia sentit tan orgullós de la meva pertinença a l'Església com en aquella nit històrica. Joan XXIII, de la finestra estant, somreia satisfet a tots els que érem allà, sense cap convocatòria prèvia, guiats per una mateixa esperança: que es fes realitat el seu somni. En aquell moment ja sabíem que el seu somni tenia tres objectius principals: renovar l'Església, treballar en favor de la unitat de tots els cristians i mantenir amb el món un diàleg obert. Sense prejudicis, ni anatemes ni condemnes. I sobretot sense dogmes. Per primera vegada en la història es produïa un fet de gran transcendència sense el control de la cúria. Això sol ja era una novetat revolucionària. I com a tal la vivíem. Aquella nit de torxes enceses, amb el papa Joan a la finestra, vam saber que la bondat era més poderosa que qualsevol altra forma de govern. Joan XXIII era la bondat en persona. Li va faltar temps per dir a l'Osservatore Romano que suprimís tots els superlatius referits al papa, i que es limités a dir “el papa ha fet això o allò”, sense colorants ni edulcorants. Ja era del domini públic que, després de ser escollit, no hi havia cap sotana (blanca) de la seva talla. Totes li anaven estretes. I diria que l'Església de Trento i del Vaticà I, també.

Joan XXIII es mereix unes noces d'or com les que celebren els matrimonis, amb tots els fills i els néts al costat. Mai agrairem prou el que va fer convocant un concili que, el mateix dia de la inauguració, ja era el més aperturista i el més ecumènic de tots els celebrats en l'Església. En plena tardor, l'Església va viure la seva particular primavera, el seu propi maig. Molt abans que el del 68. Quan aquest esclatà, el concili feia tres anys que havia acabat. Pau VI, amb penes i fatigues, havia conduït la nau a port. El concili va descarregar la seva doctrina amb la mateixa joia i esperança amb què l'havia carregat. Un total de quatre constitucions, nou decrets i tres declaracions.

Tot aquest material, degudament reeditat, fou presentat a la Facultat de Teologia de Catalunya abans-d'ahir. Més oportú no podia ser. Aquest gest honora la facultat més que cap altre. Els anys no passen en va. I, malauradament, avui estem més lluny dels objectius traçats que fa cinquanta anys. Hi ha capellans joves que desconeixen (o tal vegada ignoren) els grans assoliments del concili. Com, per exemple, la llibertat religiosa, la de consciència i la d'opinió. En conseqüència, són més autoritaris que dialogants. Més excloents que ecumènics. I el que és pitjor: són lefevrians sense saber-ho. Un galimaties que es podia evitar i que s'ha estat fomentant durant tots aquests anys. De tal manera que l'Església ha perdut credibilitat. Considera tancades qüestions que, per definició, són opinables. El Nou catecisme de l'Església i l'encíclica Veritatis splendor són avui els principals documents que marquen la pauta. I estan molt lluny del trio d'asos que ens regalaren Joan XXIII i Pau VI. El primer amb la Mater et magistra i la Pacem in Terris. I el segon, amb l'esplèndia Ecclesiam suam. Sense això, no sé exactament què podem celebrar l'11 d'octubre. L'any de la fe, segons sembla, però sense especificar. No és fe el que necessita unes noces d'or. La mateixa satisfacció d'haver estat fidels fa inevitable la llàgrima. És la llàgrima que hauria d'aflorar en els ulls de tots els que seguim estimant el concili. Una llàgrima d'or, que brilli com una torxa encesa. Igual que en aquella nit de la inauguració. En les noces d'or, l'or és la llàgrima.