Oblidant l'Oriol Pérez

Diven­dres pas­sat, la nos­tra orques­tra naci­o­nal va donar el tret de sor­tida de la tem­po­rada 2012/13 de l'Audi­tori, acom­pa­nyada pel pia­nista Arcadi Volo­dos i amb la pro­gra­mació de l'obra Plain-Chant del jove com­po­si­tor català Blai Soler. Reco­mano als abo­nats de l'OBC i a tots els lec­tors que reno­vin el seu com­promís amb la for­mació, fent-li cos­tat amb la millor eina que pot rega­lar-los un melòman: l'exigència màxima i un com­promís ben ferm amb els sons del país. Aquesta ambició que demano és la marca d'una tem­po­rada que va dis­se­nyar, amb molta empenta, l'antic direc­tor de la casa Oriol Pérez. L'Oriol va posar l'OBC al cen­tre de la pro­gra­mació de l'Audi­tori, dibui­xant-ne un camí con­cep­tu­al­ment més sòlid a través d'eixos temàtics, i foca­lit­zant la seva tasca en la recu­pe­ració del nos­tre patri­moni. Paral·lela­ment, sense la seva traça, enguany no veuríem a la sala Pau Casals grups com
Il Giar­dino Armo­nico o la vio­li­nista Vic­to­ria Mullova. Em fa con­tent que l'actual equip gerent, encapçalat pel docte com­pany Joa­quim Gar­ri­gosa, man­tin­gui viu aquest camí.

Sé que molts de vostès conei­xen (i jut­gen) l'Oriol Pérez només per qua­tre titu­lars de premsa ben lamen­ta­bles. Però les coses, com sabem tots, sem­pre són més com­ple­xes del que sem­bla. L'Oriol va come­tre una falta que va reconèixer, pro­vo­cada per uns fan­tas­mes que està mal­dant per ender­ro­car: va errar, va pagar-ho amb l'escarni públic, i va tor­nar els diners dels quals havia fet mal ús. Una acti­tud ínte­gra que con­trasta amb la d'algu­nes patums que hau­rien de demos­trar pèrdues de mili­ons d'euros i que encara enguany con­trac­ten pro­duc­to­res del tot cri­mi­nals en el trac­ta­ment labo­ral dels músics. L'Oriol ha tre­ba­llat com una mula per la música del país, ha aju­dat amb sang i suor que Tor­ro­e­lla de Montgrí tin­gui un gran fes­ti­val (cosa que els seus actu­als res­pon­sa­bles, amb una mes­qui­nesa fas­ti­gosa, encara no han agraït públi­ca­ment). Pot­ser no és imma­cu­lat o angèlic, i segu­ra­ment per això és amic meu, però és un actiu fona­men­tal per a la música cata­lana. Per això crec que faríem molt mala­ment, amics melòmans, obli­dant l'Oriol Pérez.