Va ser casa seva
Feia olor de verdet. D'humitat grisa, de fred blanc, d'absència groga i de buidor ennegrida. La clau havia quedat comprimida al pany de la porta de l'entrada i no hi havia hagut manera de fer-la'n sortir. L'hauria de deixar i tornar amb un serraller per treure-la.
Semblava que també allà el temps s'havia parat. A l'obrir la porta l'olor de passat es va escapolir per l'escala angosta, lúgubre i fosca. Per aquella escala d'escalons alts, d'un granet de color gris, pigallat i antipàtic que no embruta però que mai fa la sensació d'estar del tot net.
La llum que deixaven passar les velles i gastades persianes de llistons situava l'entorn de la cambra en una altra època. Una època anterior que li feia mal recordar. Va respirar fons i va entrar. Li va costar poc. Molt menys del que havia pensat, molt menys del que li havien dit. Probablement perquè a ella ja no li feia mal res del que hi havia allà. S'havia curat. Feien mal la pressió i el fred de les parets, però aquesta sensació no li traspassava l'ànima. No li arribava al cor.
Tot ho recordava més gran, molt més gran. Fins i tot les rajoles amb aquella sanefa regular que només es modificava quan entraves a la cuina i als banys.
A la sala, les habitacions i el treballador a on la vida familiar havia estat la protagonista, allà les rajoles seguien una estètica burgesa. Ella s'havia preparat i havia decidit que, en aquest primer contacte amb l'estructura física del passat, no deixaria que la nostàlgia se li apoderés.
Va anar directament al moble baix del treballador a on s'havien guardat estovalles, tovallons i dispensadors de menjador. Li va costar obrir-lo. Eren mobles d'una altra època, en què les guies no existien i tot, absolutament tot, requeria un esforç humà considerable.
Era buit, però va buscar en la fusta la rodona, allò que l'àvia, abans de morir, li havia comentat. La va trobar. La falsa tapa es va aixecar i allà estaven. Allà estaven els papers, les cartes de les quals havia sentit parlar tants i tants anys i que mai havia pensat que existissin realment. Ara sí. Ara podria tornar a reviure amb la seva àvia aquell amor d'una dualitat moral que va condicionar l'existència de tota la família fa ja tants anys...
Surt. Ho deixa tot tal com estava. No volia transgredir res més. Allò havia estat casa seva, casa de la seva mare i de la seva àvia, però ara ja no li pertanyia...
