Claredat i democràcia

A Europa i al món occidental entendrien que una llei no pot frenar la voluntat d'un poble, però això només passaria si aquest poble fa la independència. En qualsevol altre context la regla és més aviat la contrària: les constitucions són un límit a la democràcia. Es considera que hi ha aspectes essencials en una comunitat (com la protecció de drets fonamentals, per exemple) que ni la voluntat de la majoria pot transgredir. Per això és decisiu que, si en el litigi entre Catalunya i Espanya, Catalunya pretén apel·lar a la comunitat internacional, quedi ben clar que la majoria invocada, el títol democràtic, és per crear un estat independent. Si en algun moment les forces sobiranistes tenen la temptació de fer servir la majoria per reclamar un canvi de marc polític que no sigui la independència, o si la proposta política manté algun rastre d'ambigüitat, hi ha moltes possibilitats que les potències occidentals se'n rentin les mans i donin la raó a una Espanya que al·lega la vulneració de la seva Constitució.

Davant de qualsevol projecte que no impliqui la ruptura de l'ordre constitucional espanyol per fundar l'ordre constitucional català (que en comptes de declarar la independència la majoria promogui, per exemple, una hisenda pròpia, un estat associat o una apropiació de facto de recursos i de competències...) Espanya es trobarà en condicions d'activar les clàusules d'execució forçosa i de desplaçar el govern de la Generalitat sense que la comunitat internacional mogui un dit en favor de les pretensions catalanes. Em sembla que ni el president Mas ni CiU, en el seu suposat gir sobiranista, són gaire conscients d'aquest risc. De la mateixa manera com em sembla que no són gens conscients que si es pretén construir alguna mena de legitimitat per la ruptura, a saber, per celebrar un referèndum no autoritzat pel govern espanyol, cal presentar-se a les properes eleccions del 25-N amb la independència al programa. No l'estat propi ni cap altre succedani. La independència. Només així, la majoria que sorgeixi dels propers comicis es trobarà en condicions de demanar al poble una “resposta clara a una pregunta clara” (tal com en el seu dia va exigir la Cort Suprema del Canadà als sobiranistes quebequesos) malgrat la prohibició constitucional espanyola. Certament el president Mas en una de les seves intervencions en el curs del darrer debat de política general va arribar a afirmar que volia que Catalunya fos un estat “com Dinamarca o Eslovènia”, estats sobirans en el marc de la Unió Europea. Però també és veritat que en d'altres intervencions ha esmentat el concepte d'estat propi tot referint-se a Massachusetts (estat membre de la federació dels EUA) o fins i tot a Puerto Rico, un estat associat a la federació dels EUA el qual, no obstant això, manté una situació de caràcter gairebé colonial si tenim en compte que Puerto Rico es troba subjecte a les lleis federals nord-americanes sense que aquesta illa pugui enviar representants al legislatiu dels EUA. Insisteixo: presentar-se a unes eleccions amb qualsevol ombra de dubte que permeti insinuar altres solucions que no siguin la plena sobirania i la subjectivitat internacional i que, per contra, signifiquin un desafiament a l'ordre constitucional espanyol però sense acabar de trencar amb Espanya, dotarà el govern espanyol d'arguments suficients per avortar el projecte català davant la indiferència del món.

A banda del tema cabdal de la legitimitat internacional, en un altre sentit, l'imperatiu de referir-se a la independència en la campanya electoral també serà un element determinant per a la credibilitat de les diverses forces polítiques davant la ciutadania i davant dels actors socials que reclamen el canvi de cicle, una credibilitat que, constituït el nou Parlament, permetria identificar la majoria parlamentària amb la majoria independentista. Tampoc aquí no valen subterfugis en els lemes. La transcendència del moment demana que no s'invoquin confusions per satisfer la voluntat de poder partidista, una confusió que continua envoltant termes com estat propi (o fins i tot república catalana) mentre puguin denotar tant pels emissors com pels receptors realitats polítiques equivalents a Massachusetts, Puerto Rico, Baviera o fins i tot al fallit pla Ibarretxe d'estatut polític per a la comunitat d'Euskadi. Per tal d'il·lustrar fins a quin punt arriba a ser absurd aixoplugar-se en aquesta mena de vaguetats cal destacar que si entenem inclosos en el concepte d'estat propi també els estats membres d'una federació, i formacions com CiU es refugien en aquesta expressió precisament per no tancar portes a alguna altra alternativa que no sigui la independència, en el fons estan defensant el mateix que el PSC de Pere Navarro: el federalisme amb Espanya que, com ja he esmentat, o es fa a través d'una reforma en profunditat de la Constitució espanyola o, com li succeí a Ibarretxe, està destinat a estavellar-se contra el mur de les Corts Generals o del Tribunal Constitucional.

El més inquietant és que aquesta paradoxal (i fins i tot inesperada) coincidència de projectes de reforma entre CiU i PSC, una afinitat de fons que aquestes dues formacions també poden compartir, i de fet han compartit, amb ERC i ICV, no es tradueixi després del 25-N en una complicitat que regeixi la praxi política quotidiana. Podria obrir-se pas la nova fantasia de simular que Catalunya es constitueix per la via dels fets en una entitat federada dins una Espanya obligada a reinterpretar la seva Constitució de manera que es permetés a l'estament autonomista (amb la connivència dels poders fàctics) anar alimentant un altre deliri durant una llarga legislatura dedicada a encobrir incompetència, retallades, corrupció i a endolcir la fallida financera. De moment l'aproximació de CiU i el PSC a l'Ajuntament de Barcelona, que continua sense adscriure's a l'AMI, sembla confirmar aquests temors. Les grans proclames sobiranistes per part de CiU de vegades semblen dirigides a acomplir la màxima del príncep de Lampedusa segons la qual cal aparentar que canvia tot perquè tot segueixi igual.