Doña Manolita

I això que encara era setem­bre. Un dis­sabte, quan tor­nava d'una con­cen­tració a la Puerta del Sol, camí del metro de Callao, vaig veure que hi havia una cua llarguíssima. Pre­gunto, intri­gat, de quina mani­fes­tació es tracta. Em miren incrèduls: “¡Ni mani­fes­tación ni ton­terías: es la cola para com­prar lotería de Navi­dad en Doña Mano­lita!” Com que no volia embo­li­car la troca, no els vaig sug­ge­rir la sor­tida turística, tar­do­ral, a Sort, on hi ha –diuen– un dels altres san­tu­a­ris de Nos­tra Senyora de la Grossa.

L'endemà, a la pis­cina pública, comen­tava allò de cua llarguíssima: un cop més em van pren­dre per pallús o per curt de gam­bals: “No me digas que tú todavía no tie­nes décimos para el sor­teo de Navi­dad. ¡Con la suerte no se juega, y menos en tiem­pos de tanta cri­sis!” I tot seguit, vinga a expli­car històries de fills sense feina, de famílies afec­ta­des per la reta­llada de les beques de men­ja­dor o dels ajuts per a per­so­nes amb dependència. Hi ha com una mena de con­fessió gene­ral: com que els que ens hem d'espe­rar cada dia abans que ens toqui l'hora d'entrar a la pis­cina som jubi­lats, el tema del per­cen­tatge de la pensió que ha d'anar des­ti­nada a fills o néts sense recur­sos s'ha aca­bat con­ver­tint en comen­tari tòpic, amb més pres­tigi que el fut­bol... d'abans-d'ahir, dilluns, quan el Barça man­te­nia –i que duri!– els vuit punts con­tra l'equip del kamikaze Pepe, o quan l'Atlètic de Madrid, que és l'equip del barri, ha empa­tat a punts amb el Barça del dis­cret Tito.

Em fa angúnia, quan al país sem­bla que només es bellu­guin mani­fes­tants i anti­dis­tur­bis i l'impre­sen­ta­ble minis­tre, exe­cu­tor letal con­tra con­ques­tes ecològiques, un tal Cañete, de mal­nom: l'Anti Dunes de For­men­tera, que només la sort a la rifa pugui obrir una espe­rança de futur. Li ho pre­gunto a un veí que és matemàtic sol­vent: quan em diu les pro­ba­bi­li­tats que et toqui la grossa, després d'haver com­prat dos dècims, em desa­nimo. I penso que només ens queda la solució o d'una espe­rança des­feta, d'una recança infi­nita o un crit, que qui sap si s'endurà el vent de Rai­mon: “Però nosal­tres al vent... de la Inde­pendència”. (Nom de car­rer bar­ce­loní, que no sé si l'alcalde Trias pensa remo­de­lar).