Opinió

LA GALERIA

“Unidad de destino…”

Hi ha coses que no haurien de ser tocades de les lleixes de la història

D'un mes ençà els mit­jans hispànics han desen­ter­rat o –més exacte, pot­ser– han tret la pols a con­cep­tes, fra­ses, con­sig­nes... de la història recent de l'espa­nyo­li­tat que feia temps que no se sen­tien. Una d'elles és la del títol, del fun­da­dor de Falange Española, des­ti­nada a ser la sentència i síntesi defi­ni­tiva sobre la nació, és clar, ídem. Una frase que, acom­pa­nyada de les cros­ses del cato­li­cisme i del tota­li­ta­risme, pre­te­nia con­ver­tir el que cor­rent­ment ano­me­nem Espa­nya en un ens imper­me­a­ble i etern. Era un con­cepte o valor més religiós que no pas ideològic i encara menys polític, una frase mis­teri, com ara la de la santíssima tri­ni­tat. “Uni­dad de des­tino”, encara, però per poder tran­si­tar cap a “lo uni­ver­sal”, calia el para­cai­gu­des de la fe ja que cap raó pot faci­li­tar-lo. Hem vist mol­tes defi­ni­ci­ons, apro­xi­ma­ci­ons al con­cepte nació, fins i tot de nació espa­nyola, però cap com aquesta, blin­dada al logos grec tant com a Dide­rot. Res de nació com a comu­ni­tat d'indi­vi­dus amb uns ele­ments comuns: història, espai, eco­no­mia, llen­gua, etc. Res de nació estat, arte­facte legal, mili­tar, esco­lar, etc., que una comu­ni­tat ven­ce­dora imposa per la força a una comu­ni­tat vençuda. José Anto­nio va pro­po­sar una síntesi de nació immune a qual­se­vol con­tingència humana i només assu­mi­ble pot­ser en trànsit místic: “Uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal”. Toma ya, que diria un castís. Una mica més pro­saics, ens ado­nem que amb la frase dei­xava la defi­nició, com els veri­ta­bles mis­te­ris, fora de tota dis­cussió i apta per a ser impo­sada perquè, com el pinyol de les reli­gi­ons, és tan poc rao­na­ble com sublim. Fa de mal dir, però pot­ser hi ha coses que no hau­rien de ser toca­des de les llei­xes de la història, però algú ha cre­gut que el lema jose­an­tonià pot reex­hi­bir-se mal embo­li­cat amb l'oxímoron de moder­ni­tat d'una Espa­nya que els voci­fe­ra­dors pro­cla­men a brams. Per­so­nal­ment en tinc el pri­mer record de l'escola. El mes­tre, com tants, un vençut a l'armari, dedi­cava una tarda de cada mes a repas­sar el back­ground ideològic de lla­vors –anys cin­quanta– “per si arri­bava el senyor ins­pec­tor i ens pre­gun­tava” (venia de Girona en tren fins a Vila­ma­lla i feia els qua­tre quilòmetres fins a Gar­rigàs a peu). Tornàvem a can­tar l'Ori­a­mendi, el Cara al sol i l'Himno naci­o­nal (lle­tra de Pemán). I un dels ele­ments estel·lars era aquesta frase que ell pro­cu­rava apla­nar i que nosal­tres rebíem amb tanta per­ple­xi­tat com indolència. Després hem sabut l'immens dany moral i físic que va jus­ti­fi­car i va aixo­plu­gar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.