El plebiscit

El dia 25 de novem­bre els cata­lans i les cata­la­nes estem cri­dats a les urnes. Amb un ven­tall de can­di­da­tu­res més ampli que mai i amb opci­ons molt diver­ses que eixam­plen l'espai del sobi­ra­nisme amb la incor­po­ració de les CUP, i que radi­ca­lit­zen l'uni­ta­risme cen­tra­lista amb les opci­ons de la dreta tra­di­ci­o­nal i amb el nou fana­tisme del Par­tit Popu­lar Català.

Per la banda del PPC sorprèn, o pot­ser no, l'interès a ten­sar un cop més la corda i afe­gir lle­nya al foc de l'anti­ca­ta­la­nisme, con­griat en les seves reco­lli­des de sig­na­tu­res i amb el seu recurs con­tra l'Esta­tut d'Auto­no­mia de Cata­lu­nya. Les ona­des de decla­ra­ci­ons orques­tra­des des del govern espa­nyol no aju­den a la paci­fi­cació i la mode­ració que ells matei­xos recla­men per tal de mos­trar esta­bi­li­tat al món i als mer­cats finan­cers. L'intent bar­roer de fer del sen­ti­ment de tot un poble el cul­pa­ble dels mals que ens vénen de fora, segons ells, és molt rudi­men­tari i apel·la a un pri­mi­ti­visme polític sense pre­ce­dents en els dar­rers trenta-cinc anys. Les decla­ra­ci­ons sovin­te­ja­des de les senyo­res M.D. de Cos­pe­dal i S. Sáenz de San­ta­maría són poca cosa al cos­tat dels intents deses­ta­bi­lit­za­dors del minis­tre d'Edu­cació i Cul­tura, que insta a l'espa­nyo­lit­zació de Cata­lu­nya. Sem­bla com si ara toqués recris­ti­a­nit­zar, colo­nit­zar, adoc­tri­nar i pot­ser per­se­guir i cas­ti­gar Cata­lu­nya per manca de doci­li­tat a un ide­ari con­ser­va­dor i reac­ci­o­nari que nega la rea­li­tat plu­ral que la història ens ha donat i els pobles han cons­truït. En el to d'ingerència als models edu­ca­tius sem­bla­ria com si, per mal­fiança cap a tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva, es tractés de tor­nar a enviar-nos la inqui­sició a fer male­ses i asse­gu­rar que tot­hom adreça el camí i tran­sita per les regues ben llau­ra­des d'un pen­sa­ment for­jat en la inter­pre­tació més car­rin­clona i carca del pas­sat. Espa­nyo­lit­zar ara Cata­lu­nya, per boca del minis­tre Wert, seria inten­tar, per la via dels plans d'estudi, trans­por­tar-nos a una època pre-Jaume Vicens Vives i situar-nos en unes inter­pre­ta­ci­ons de la història feliçment supera­des des de les ja velles polèmiques entre Américo Cas­tro i Ramón Menéndez Pidal, i en la con­tra­po­sició entre aquest i l'obra ante­rior de Mar­ce­lino Menéndez Pelayo. Tor­naríem a la can­ta­re­lla de Cova­donga, de “Sagunto y Numan­cia”, de “Viri­ato pas­tor lusi­tano” i als orígens d'Espa­nya ante­ri­ors, molt ante­ri­ors, a la colo­nit­zació romana. Vaja, que Espa­nya seria tan antiga com Car­de­deu, que, amb motiu del mil·lenari de Cata­lu­nya, ens va donar una lliçó d'història i va pen­jar a l'entrada del poble un car­tell que deia: “Cata­lu­nya, mil anys. Car­de­deu ja hi era.” En una obvi­e­tat que hau­ria de fer refle­xi­o­nar el minis­tre abans de come­tre la baja­nada de fer-nos creure que les coses no són com són, sinó com ell vol­dria que fos­sin. La ide­o­lo­git­zació per­versa de l'edu­cació vol­dria sos­treure una tra­dició pedagògica d'arrels molt pro­fun­des i que comença amb l'estudi del medi, del ter­ri­tori, del país, de la rea­li­tat i cons­tru­eix, des de baix, una visió del món.

Però tan o més greu que aquest intent bar­roer és l'intent que hi ha al dar­rere, segu­ra­ment pla­ni­fi­cat, d'espa­nyo­lit­zar no només l'escola sinó la cam­pa­nya i inten­tar situar en el tau­ler elec­to­ral un sub­jecte dife­rent i unes sobi­ra­nies dife­rents. L'espa­nyo­lit­zació de la cam­pa­nya en la qual hi ha també un risc que cai­gui el PSOE, i que el PSC no voldrà, porta ine­vi­ta­ble­ment a un debat en fals pola­rit­zat, en el qual els pro­ble­mes de l'eco­no­mia i els deri­vats cap a la soci­e­tat serien defi­ni­ti­va­ment escom­brats, entre el sobi­ra­nisme i l'uni­ta­risme inter­pre­tats per polítiques de dre­tes. I en què el con­flicte iden­ti­tari que alguns atien no s'hau­ria de situar entre espa­nyols i cata­lans (quants cata­lans no tenen lli­gams pro­funds i estrets de sang amb molts espa­nyols d'ara i de gene­ra­ci­ons), sinó entre unes estruc­tu­res d'estat cadu­ques i unes burocràcies immòbils i un país que topa amb obs­ta­cles seri­o­sos per abor­dar la moder­nit­zació que li és impres­cin­di­ble.

No només hi ha, doncs, un risc d'espa­nyo­lit­zació impúdica de la cam­pa­nya, sinó que també hi ha un risc de dre­ta­nit­zació letal de la cam­pa­nya. I donar per fet que en aquest con­text aques­tes elec­ci­ons han de tenir un caràcter ple­bis­ci­tari és tant com donar l'aval abans d'hora a una inter­pre­tació de la sobi­ra­nia del poble de Cata­lu­nya esbi­ai­xada cap a la dreta. Tant que pels que es dedi­quen a ali­men­tar les teo­ries de la por, el que fa por de veri­tat no és de cap manera la frac­tura naci­o­nal sinó, de totes totes, la frac­tura social, que té efec­tes més nega­tius i algu­nes situ­a­ci­ons poden esde­ve­nir més irre­pa­ra­bles.

Crec sin­ce­ra­ment que no podem esca­mo­te­jar, amb l'excusa del ple­bis­cit, un debat de fons que ens diu que avui la soci­e­tat cata­lana està més divi­dida per la renda que per la iden­ti­tat. Tenim una soci­e­tat que ha tor­nat a desi­gual­tats que havíem superat en els pri­mers anys vui­tanta i ens tro­bem orfes d'un debat ideològic que hau­ria de situar en el marc naci­o­nal de Cata­lu­nya les polítiques soci­als, d'ocu­pació i de crei­xe­ment econòmic en el pri­mer ren­gle.

Cata­lu­nya ha d'enca­rar el futur imme­diat esban­dint tots els dub­tes sobre el dret a deci­dir i pro­cla­mant-lo ben alt i amb clare­dat, sense mati­sos. Però l'exer­cici d'aquest dret se situa en el con­text de la con­sulta anun­ci­ada i pro­mesa, no en la ple­bis­ci­tació prèvia de les elec­ci­ons. Cata­lu­nya ha d'avançar pel camí de la hisenda pròpia i hau­ria d'avançar també en el full de ruta que es pro­posa al poble de Cata­lu­nya per als anys que han de venir. I això dar­rer no es fa. S'anun­cien les difi­cul­tats que ens espe­ren, l'horitzó desit­ja­ble, però de moment no veig ningú que esmerci els seus esforços a com­pa­gi­nar la defi­nició de les polítiques que ens han de treure del pou de la pobresa, la injustícia i l'atur amb les polítiques que han de con­duir-nos a la tran­sició naci­o­nal.

Tin­drem al final del procés elec­to­ral un mapa més frag­men­tat i una majo­ria més sòlida. La majo­ria faria bé de pen­sar en els camins d'un viatge que no és el d'Ítaca, perquè aquest, com és sabut, és millor que no s'acabi mai. I un camí sense final ni el merei­xem ni el podrem supor­tar.