Teleassistència domiciliària
Fer-se gran amb autonomia personal, rodejat de persones que t'estimen i sense cap dependència econòmica o familiar és actualment, bé, millor dit, des de sempre, un autèntic privilegi que cal valorar molt i molt. És un privilegi per als qui poden viure-ho així, però hauria de ser una obligació, dels que estem participant en la construcció dels drets i deures de la nostra societat, contribuir amb el nostre treball i la nostra capacitat d'incidència a fer que això sigui, per a tothom, un dret inqüestionable i assegurat.
Quan ets jove fer-te gran, celebrar aniversaris, fa molta il·lusió. Consideres que com més gran siguis més autonomia, més capacitat de decisió, més força i més independència tindràs. No et planteges, fins que ja tens una edat, que aquella autonomia personal podrà necessitar alguna ajuda, consol i atenció continuada. Et sembla que tens la veritat absoluta i que seràs fort i etern per sempre. Però això és fals. Et faràs gran i, com sempre passa a la vida, necessitaràs suport per mantenir la teva dignitat i la teva autonomia.
Tot i que ens hi podem haver esforçat d'allò més, amb el pas del temps hi ha circumstàncies que no podem controlar del tot: ni les bones i justes relacions amb la família, ni el suport dels amics, ni la “caritat” de les institucions són valors segurs. El que sí que podem fer els que, ara, contribuïm d'alguna manera al funcionament de tot plegat, és vetllar per la construcció, reforç i manteniment de serveis d'assistència que donin consol i seguretat a les persones grans en la parcel·la que els toca i que es mereixen.
En més d'una ocasió, però sobretot darrerament, he tingut l'agradable sorpresa de comprovar l'eficàcia, eficiència i professionalitat d'un d'aquests serveis públics que, pel que he pogut comprovar, ja fa temps que funciona: la teleassistència domiciliària. Un familiar que viu sol, una persona estimada i important en el meu dia a dia que, amb la seva estimació, em cuida i a la qual m'agrada cuidar, té instal·lat aquest servei a casa seva i el va necessitar. La resposta a aquesta necessitat va ser exemplar.
Sobre la rapidesa, la resolució del problema, el seguiment, el tracte personal i acurat que aquest servei va oferir hi planava, a més a més, una voluntat de consol (lluny de la condescendència) i acompanyament a la persona que el necessitava.
Ara que aquesta crisi fa que ens ho qüestionem quasi bé tot i que ens dóna motius per pensar que tot està enrarit, serveis públics com aquest justifiquen tots els esforços que fem, tots els impostos que paguem i haurien de ser, per a tothom, un exemple de gestió.
