Opinió

L'aigua viva del Baikal

És una catedral
de la biodiversitat amb més
de 800 espècies endèmiques

En el deliciós assaig H2O, las aguas del olvido el seu autor, Ivan Illich (Viena, 1926-Bre­men, 2002), ens par­lava que en el pla­neta que­den pocs llocs on tro­bar aigua fòssil, verge, no con­ta­mi­nada per cap agent de la soci­e­tat indus­trial.

L'aigua ha per­dut el seu valor holístic, cul­tu­ral i sagrat (en el Rig-Veda, Indra, el déu, és el ger­men de l'aigua). L'ele­ment bàsic de la nos­tra existència ha esde­vin­gut reci­clat i depu­rat; un fluid comer­ci­a­lit­zat con­tro­lat per pode­ro­ses cor­po­ra­ci­ons trans­na­ci­o­nals. Per això els con­ser­va­ci­o­nis­tes, poe­tes, escrip­tors i sec­tors científics sibe­ri­ans i buri­ats, cons­ci­ents dels efec­tes irre­ver­si­bles de la des­trucció d'aquest valor, seguei­xen defen­sant l'aigua viva del llac Baikal, el més vell i pro­fund dels d'aigua dolça de la Terra.

La seva superfície de 31.500 quilòmetres qua­drats (equi­va­lent a la de Cata­lu­nya) conté 23.400 quilòmetres cúbics d'aigua puríssima, superant el con­junt dels cinc Grans Llacs ame­ri­cans i cana­dencs: aquest immens volum repre­senta el 10% de tota l'aigua que cir­cula lliure sobre els con­ti­nents. La lon­gi­tud del llac siberià és de 650 quilòmetres i la seva amplada mit­jana d'uns 40 quilòmetres. L'abis­sal més pro­fund és de 1.637 metres, on reg­nen espe­cies endèmiques encara des­co­ne­gu­des. La majo­ria de llacs no tenen més enllà d'11.000 anys d'anti­gui­tat men­tre que el Baikal ocupa una fossa tectònica de 25 mili­ons d'anys! Dels 336 rius tri­bu­ta­ris, l'Angarà (pai­satge pro­ta­go­nista de les dar­re­res pàgines de Miquel Stro­goff) és l'únic que desai­gua el llac. Si tots aquests rius dei­xes­sin d'apor­tar aigua de cop, l'Angarà tri­ga­ria 400 anys a bui­dar-lo.

La “perla de Sibèria” és alhora una cate­dral de la bio­di­ver­si­tat amb més de 800 espècies endèmiques com la golo­mi­anka, que viu al fons del llac; el minúscul crus­taci episc­hura, que actua de fil­tre depu­ra­dor i que cons­ti­tu­eix el 96% del plàncton; la foca nerpa i l'òmul, el peix més pre­uat de les 50 espècies exis­tents i del qual viuen milers de col·lec­ti­vi­tats de pes­ca­dors.

El cine­asta James Came­ron, que s'hi ha sub­mer­git en un batis­caf, en va que­dar tan admi­rat que con­ver­tirà algu­nes de les espècies vis­tes en pro­ta­go­nis­tes del seu Ava­tar 2 cosa que, ben segur, per­metrà popu­la­rit­zar el llac siberià en el cibe­res­pai, fet que aju­darà a pres­si­o­nar l'autòcrata del Krem­lin per blin­dar-lo d'ins­tal·laci­ons mili­tars i indus­tri­als a les seves ribes.

El Baikal és part de l'ànima russa i una reserva ecològica glo­bal, com ho és l'Amazònia. L'he visi­tat en dues oca­si­ons, durant la Peres­troika l'any 1988 i el 2005 gover­nant ja Putin i els seus adlàters. La pri­mera vegada m'acom­pa­nyava un peri­o­dista de l'agència Novosti que vigi­lava tots els meus con­tac­tes amb els ecòlegs i limnòlegs d'Aka­dem­go­ro­dok, la Ciu­tat dels Científics pro­pera a Novo­si­birsk. En el segon viatge, con­vi­dat per l'asso­ci­ació d'escrip­tors d'Irkutsk, vaig poder par­lar amb eco­lo­gis­tes i lle­tra­fe­rits com­pro­me­sos. Un dels més relle­vants, Valen­tin Ras­pu­tin, el pri­mer que va llançar el SOS pel Baikal al món uti­lit­zant un pseudònim, va decla­rar-me: “Neces­si­tem el suport inter­na­ci­o­nal per atu­rar els pro­jec­tes dels buròcra­tes de Mos­cou que ame­na­cen l'equi­li­bri ecològic del llac. Aquesta reserva d'aigua vivent és un del més grans patri­mo­nis de la Huma­ni­tat.”

He inten­tat con­tri­buir al movi­ment Help Baikal escri­vint una novel·la d'espi­o­natge científic,L'ull blau de Sibèria, on explico el paper de les ONG ambi­en­ta­lis­tes (avui per­se­gui­des per la llei com “agents estran­gers”) i de les “ecomàfies” orga­nit­za­des. El guardó que ha rebut el meu tre­ball, el XXV premi de nar­ra­tiva Sebastià Juan Arbó (Sant Car­les de la Ràpita, 1902 - Bar­ce­lona, 1984), és per a mi, com a eco­lo­gista inde­pen­den­tista, alta­ment sig­ni­fi­ca­tiu. L'escrip­tor rapi­tenc va ser un apas­si­o­nat de l'obra literària de Tols­toi i Dos­to­ievski i alhora un afer­rat defen­sor dels recur­sos ebrencs, con­ver­tint l'aigua, símbol de la feli­ci­tat, en el fil con­duc­tor de la cata­la­ni­tat i de l'epo­peia de la colo­nit­zació agrícola del delta de l'Ebre.

Des d'aquest racó de la Medi­terrània a l'extrem de la Sibèria Ori­en­tal hi veig dos eco­sis­te­mes vitals igual­ment amenaçats. Un sotmès al jou de Mos­cou, l'altre a l'Estat espa­nyol i als cons­pi­ra­dors mer­ca­ders de l'aigua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.