RIP

Si avui comença l'última setmana d'octubre vol dir que ens acostem a Tots Sants i que el dia dels morts és a tocar. Serà, un cop més, dia de portes obertes als nostres cementiris i se celebrarà novament el ritual que recorda que la vida es construeix a còpia de dialogar amb els nostres morts. Els cementiris són espais altament instructius que val la pena visitar. La fascinació dels cementiris ha generat un notable sector turístic i existeixen coses com la “Setmana Europea del Turisme de Cementiri”. L'altre dia vaig sentir la conversa següent entre un pare i el seu fill: “Pare, em sembla que ja sé per què hi posen números a les càpsules dels cementiris.” “Vols dir làpides”, puntualitza el pare. “Els números són perquè sàpigues si es van morir joves o no tan joves”, aclareix el fill. “Exacte”, el felicita el pare. El fill continua: “I crec que les creus són com les marques per dir que estàs eliminat i ja està.” El pare calla. Devien haver fet una visita al cementiri plegats i ja es veu que el nen en va treure conclusions. La mainada tira pel dret, però, a la seva manera, hi toquen força. Com que fins que no es demostri el contrari la mort és un fenomen ineludible, val més encarar-s'hi amb una punta d'humor i rebaixar una mica el prestigi de la vida, aquesta cosa que algú va definir com una simple reacció prematura a la mort. Les revistes americanes dels anys trenta van posar de moda demanar a persones conegudes que suggerissin epitafis per a elles mateixes o altres coneguts. Era vist com un benèvol exercici d'anticipació que ajudava a entretenir els vius. Hemingway en va fer un de lacònic que resumeix bé la situació: “Disculpi si no m'aixeco.” L'enginyosa Dorothy Parker també demanava excuses: “Disculpi la meva pols.” Alguns ho aprofitaven per descriure aspectes remarcables dels difunts. Per a una coneguda actriu: “Per fi dorm sola.” Per a un polític mediocre: “Sempre el recordarem com l'home de qui ho hem oblidat tot.” A algun se li escapava –en clau masclista– una revenja pòstuma: “Aquí descansa la meva esposa. Ara reposa. I jo també.”