Opinió

Eines ben esmolades

Després de tot plegat, tenen encara els catalans un deute moral amb Espanya? No és més aviat Europa qui el té amb Catalunya?

Mal que no sóc par­ti­dari de l'actual himne de Cata­lu­nya, cal recor­dar el punt on diu “esmo­lem ben bé les eines”. Enmig dels fets tre­pi­dants de la tar­dor hi ha de tot, però si una cosa tenen en comú els dos –o tres, o pot­ser qua­tre i tot– bàndols en litigi és l'extensa pro­li­fe­ració d'eines mal esmo­la­des.

Un dels més repe­tits llocs comuns és que si l'auto­ri­tat cata­lana declara uni­la­te­ral­ment Cata­lu­nya fora d'Espa­nya, de forma automàtica Cata­lu­nya que­darà també fora de la UE i haurà de dema­nar-ne l'ingrés, que serà vetat in sae­cula sae­cu­lo­rum pels repre­sen­tants de l'Estat espa­nyol.

Al marge de les pos­si­bi­li­tats reals de les diver­ses mane­res com la seqüència pot pro­duir-se –la decla­ració cata­lana, l'exclusió euro­pea i el vet espa­nyol–, hi ha una qüestió prèvia de prin­ci­pis: l'enti­tat civil no és dels ter­ri­to­ris sinó dels ciu­ta­dans, i per tant, sigui quina sigui la sanció a què –amb justícia o no– una admi­nis­tració pública pugui sot­me­tre una altra, des d'un estat de dret no es pot des­pos­seir una població d'un dret legítima­ment acon­se­guit i legal­ment detin­gut. És, per tant, com a mínim dis­cu­ti­ble que es pugui expul­sar Cata­lu­nya de la UE, però no hi ha cap eina legal que per­meti pri­var els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya de la seva actual con­dició de ciu­ta­dans euro­peus. Cal anar a la història per com­pro­var que quan s'han fet tals ope­ra­ci­ons ha estat per guer­res o per cops d'estat cri­mi­nals con­tra admi­nis­tra­ci­ons democràtica­ment cons­tituïdes.

En la posició espa­nyola davant de la inequívoca requesta cata­lana hi ha una con­tra­dicció fla­grant entre la con­si­de­ració que els merei­xen les ciu­ta­da­nies espa­nyola i euro­pea apli­ca­des als cata­lans. Si no voleu ser espa­nyols, diuen els polítics de Madrid als cata­lans, tam­poc no us dei­xa­rem ser euro­peus. I cal pre­gun­tar-se: si no és que es tracta d'una pura rebe­que­ria infan­til, des la lògica de l'esta­dista què pot por­tar a l'exòtica pulsió d'impe­dir a una població que aban­doni una con­dició naci­o­nal, l'espa­nyola, i tot seguit pri­var-li d'adqui­rir-ne –o de con­ser­var-ne– una altra, l'euro­pea? Què té l'una d'intrínse­ca­ment millor o pit­jor que l'altra, què les dife­ren­cia perquè els espa­nyols les valo­rin de mane­res tan radi­cal­ment dife­rents? Quin pare diria a un fill “si te'n vas de casa, diré a tots els meus amics que no et donin feina i que no t'obrin les por­tes de casa seva”? Només des d'una mal­vo­lença pro­funda o des d'un con­flicte ter­ri­ble, només des d'un odi ances­tral és ima­gi­na­ble tal actu­ació. Són aquests els sen­ti­ments que els cata­lans ins­pi­ren als espa­nyols?

El propi dret, la pròpia ciu­ta­da­nia, era en l'imperi romà un bene­fici com­pen­sa­tiu que s'ofe­ria als vençuts, no una impo­sició ali­e­na­dora, i no pro­ce­dia de la volun­tat dels ciu­ta­dans sinó de la mora­li­tat dels gover­nants. Que no espan­tin els ter­mes: al marge de l'avan­tatge que de forma legítima es pugui bus­car damunt d'un grup polític, bus­car de forma deli­be­rada el per­ju­dici d'una comu­ni­tat ciu­ta­dana és un crim civil que no s'allu­nya gaire dels efec­tes d'una guerra.

Sense haver de recórrer al divan del psi­quia­tra, una acti­tud tan estra­nya i primària s'explica a par­tir de qüesti­ons mate­ri­als, i alhora de lògica iden­titària: si després de la secessió d'una part del ter­ri­tori Espa­nya con­ti­nua dins de la UE, Cata­lu­nya també, perquè res no ha con­cul­cat penal­ment ni des de cap altra instància per damunt dels drets civils els drets dels seus ciu­ta­dans.

Però, segons els espa­nyols, i tal com no paren de repe­tir com un man­tra, si Espa­nya és per defi­nició indi­vi­si­ble, un cop divi­dida ja no seria Espa­nya. I si sense Espa­nya Cata­lu­nya ha de dema­nar l'adhesió a Europa i seguir el procés per­ti­nent perquè és una nova nació, també ho haurà de fer Espa­nya, perquè haurà per­dut la seva iden­ti­tat intrínseca i serà un nou ens civi­co­polític, tal com ells matei­xos s'auto­de­fi­nei­xen, dife­rent del que era abans, i que per coherència amb la seva pròpia argu­men­tació ja ni tan sols no es podrà dir Espa­nya. Resulta sarcàstic que els espa­nyo­lis­tes enfu­ris­mats insis­tei­xin en la plu­ra­li­tat de Cata­lu­nya i la uni­tat d'Espa­nya, quan la rea­li­tat dels fets s'entesta a cap­gi­rar la cor­res­pondència de les atri­bu­ci­ons.

Anem a aspec­tes d'ordre més mate­rial. La Merkel no vol el res­cat d'Espa­nya per no per­dre les elec­ci­ons, Rajoy no el vol dema­nar per no cedir sobi­ra­nia i que Cata­lu­nya pogués nego­ciar direc­ta­ment amb la UE. Des de l'ordre estricte dels números, Cata­lu­nya sense Espa­nya és via­ble, però Espa­nya sense Cata­lu­nya no: tal, i no d'altres, és la prin­ci­pal objecció de la Comissió Euro­pea a la sobi­ra­nia cata­lana: que en resul­ta­ria una Espa­nya –o com se n'hagués de dir– resi­dual en depressió econòmica, qua­tre vega­des més gran que Grècia, que haver de res­ca­tar-lo podria enfon­sar l'euro i la mateixa UE.

Vet aquí un dilema ter­ri­ble on els drets i els prin­ci­pis col·lidei­xen fatal­ment amb la rea­li­tat de les eco­no­mies de les comu­ni­tats: és decent que es con­tinuï obli­gant els cata­lans sota el xan­tatge de pas­sar per inso­li­da­ris, egois­tes, etc.? Vet aquí una bata­lla diplomàtica, mediàtica i d'ordre pràctic mate­rial que els cata­lans no poden pren­dre's a la lleu­gera. Les eines no estan encara ben esmo­la­des, però pot­ser encara s'hi és a temps: només som al novem­bre.

Sense per­dre de vista que des de 1714 fins a 1939 el dret d'Espa­nya sobre Cata­lu­nya està adqui­rit en guer­res, tres-cents anys després tenen els cata­lans l'obli­gació moral de con­ti­nuar res­po­nent de la solvència d'un veí que fa anys que explota, insulta i anor­rea? Després de tot ple­gat, tenen encara els cata­lans un deute moral amb Espa­nya? No és més aviat Europa qui el té amb Cata­lu­nya?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.