opinió
L'esgraó constitucional
Si el principal obstacle en contra de la declaració unilateral d'independència del poble català, dintre de l'heterogènia de l'Estat espanyol, és la il·legalitat en termes constitucionals –motivada per l'article que els redactors dits pares de la Constitució van rebre durant la redacció, acompanyat d'amenaces, i el varen incorporar perquè el 1978 els efectes de la dictadura franquista eren encara latents i el concepte de llibertat no havia arrelat prou–, és el moment de corregir la irregularitat que tants greuges origina. La “indisoluble unidad del territorio”, xoca amb la filosofia dels principis de la declaració universal dels drets humans, es diria que mira als ulls de les persones, evoca els sentiments i menysté les misèries que provoquen les ambicions i l'afany de poder.
És evident que els autors del redactat, amb l'exigència de la seva incorporació, no pretenien pas la millora del text de la Constitució, sinó que, menats per interessos vestits de patriotisme arcaic i d'espanyolisme mal entès, amenaçaven amb la intervenció de les forces armades, les quals donaven suport a la ingerència. I la capçalera del sobre amb el contingut del que s'exigia incorporar era de la cúpula de la citada força. Algú recollí l'escrit? El destinatari, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, el guarda? Un escrit que afecta la història no pot fondre's com la boira. Fa molt que d'aquesta intervenció en la redacció de la Constitució se'n parla, però mai s'ha entrat a fons per desllorigar-ho.
Hom no té formació jurídica professional, però el sentit comú que navega ran de la veritat i la llei diu que la incorporació amb amenaces d'un article en un document públic tal com la Constitució, que recull el conjunt de normes jurídiques fonamentals d'un estat, és sens dubte nul·la de ple dret. Redactors del document viuen encara i podrien deixar clar el vergonyós incident. Aquest és el moment per procedir i deixar la Constitució asèptica i a punt per arbitrar els espanyols d'acord amb la llei, el dret internacional, el dret humà i el sentit comú i, sense cap mena de revengisme, deixar que lliurement els pobles, la història i la cultura dels quals fa que ho desitgin, cerquin el camí de les llibertats, la convivència i el treball separats, que no vol dir acarats.
L'acarament actual és fruit de les odioses falsedats que amb mala fe contrastada difonen sense parar molts mitjans. De les xifres econòmiques arreglades que publica el govern i dels que denuncien persecucions imaginàries, inexistents, per la pràctica de la llengua castellana. La immediatesa geogràfica i segles de navegació conjunta faran que mai s'oblidi una llarga etapa en què hi ha hagut alegries i penes compartides. Les fronteres tendeixen a desaparèixer i les persones a aproximar-se en un món que s'ha fet petit i no hi hauria de cabre l'enveja, l'odi i el rancor, sols l'amor i la solidaritat.
