Minut 17:14

“Pujol, enano, habla en cas­te­llano”: el crit va ser unànime i tele­vi­sat en directe a tot l'Estat espa­nyol per les tele­vi­si­ons que enfo­ca­ven una munió de gent amb ban­de­res espa­nyo­les cons­ti­tu­ci­o­nals i pre­cons­ti­tu­ci­o­nals al car­rer Gènova davant la seu del PP aque­lla nit d'elec­ci­ons. A dalt, José María Aznar i la seva gent salu­da­ven amb cara de cir­cumstàncies puix que els resul­tats que s'espe­ra­ven no es van asso­lir. Després va venir allò d'“hablo en catalàn, en la inti­mi­dad”, i va sig­nar amb CiU el pacte del Majes­tic, un pacte que cedia als Mos­sos la res­pon­sa­bi­li­tat del trànsit a les car­re­te­res cata­la­nes, com­petència que la Cons­ti­tució es reserva com a exclu­siva de l'Estat, i l'abo­lició del ser­vei mili­tar, una altra cessió que la Cons­ti­tució no pre­veia. Però en aquells moments Aznar hau­ria donat tota la seva herència, com ens ense­nya la Bíblia, pel plat de llen­ties d'asso­lir la pre­sidència. A la segona legis­la­tura, amb la majo­ria abso­luta, es va treure la careta i es va mos­trar amb la seva pato­lo­gia, fins al punt que avui les seves inter­ven­ci­ons inco­mo­den fins i tot la part cen­tral del PP.

En eco­no­mia, i espe­ci­al­ment els inver­sors, saben que “l'èxit del pas­sat no en pres­su­posa un de futur” i, com que els exem­ples per il·lus­trar aquesta veri­tat són tants i tant clars, no cal insis­tir-hi gaire, però tris­ta­ment encara avui hi ha força sec­tors de la soci­e­tat que com­bre­guen amb aquesta afir­mació, tal com dic, tris­ta­ment con­tras­tada.

Ana­lit­zar els fest a des­temps sem­pre suposa la pos­si­bi­li­tat de caure en un error de judici. Ara, per exem­ple, es diu molt, i s'hi insis­teix, que una majo­ria de cata­lans vam votar la Cons­ti­tució i que, si anem més lluny, ens poden dir que la Gene­ra­li­tat de Fran­cesc Macià va pas­sar de la República Cata­lana a la Gene­ra­li­tat Cata­lana, en pocs dies. Reco­nec que ambdós fets van ser dos èxits dels espa­nyols, però avui seria un error pen­sar que aquells èxits seus en pre­dis­po­sen de nous en aquest sen­tit. I la raó és clara, avui tot l'entorn naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal és dife­rent i, a més, per pri­mera vegada en 300 anys, Cata­lu­nya ha arri­bat al minut 17:14, un fet nou que deixa clar que ja no es pot pas­sar de l'“enano, habla en cas­te­llano” al “par­lar català a la inti­mi­tat” com un acte de seducció.

El para­digma català ha can­viat i hem pas­sat del “ja sóc aquí”, que ha durat trenta anys, al “no ha anat bé” i el poble català i el seu pre­si­dent han ini­ciat un full de ruta alter­na­tiu. Què vol­dria que fes Rajoy el dia 26-N? Ho pre­gun­tava Josep Cuní al pre­si­dent Mas, i la res­posta va ser total­ment pragmàtica i gens romàntica: que fes com David Came­ron. Ja ni tan sols demana el pacte fis­cal, perquè aquest estadi ja ha que­dat superat. L'objec­tiu irre­nun­ci­a­ble que vol ara Cata­lu­nya ja és fer un referèndum. I pen­sar que el 26-N podrien can­viar les coses, em sem­bla un error greu d'apre­ci­ació; ara, l'única pos­si­bi­li­tat ja només és per una bona nego­ci­ació del camí, però no per con­di­ci­o­nar el punt d'arri­bada, i ells han de saber que només es pot pac­tar amb l'adver­sari en un pla d'igual­tat i no amb la força ni amb la por.

Sos­pito que el camí ini­ciat no serà fàcil perquè inten­ta­ran totes les estratègies per fer-nos avor­tar en aquesta pre­tensió nos­tra, però hem de ser forts. De moment han ini­ciat un procés d'intent de des­trucció de les peti­tes estruc­tu­res de l'Estat. Aquesta reforma de l'admi­nis­tració anun­ci­ada per evi­tar dupli­ci­tats és la dar­rera mos­tra d'aquest procés recen­tra­lit­za­dor que, jun­ta­ment amb les per­sis­tents i sis­temàtiques inva­si­ons de com­petències dels dis­tints governs espa­nyols i denun­ciat aquesta set­mana pel govern català, evi­den­cia que el PSOE i el PP van junts.

“Espa­nya fa venir ganes de plo­rar.” Paraula de rei.