El temps i la norma

Com en la història d'Ari­adna aquest tei­xir i des­tei­xir dels can­vis d'hora ens fa pas­sar l'any ajus­tant tota mena de rellot­ges. La nova tec­no­lo­gia dels telèfons intel·ligents ja fa que en alguns casos no cal­gui tocar-los. Però sem­pre hi ha dos moments l'any que he de recu­pe­rar les ins­truc­ci­ons del cotxe per pas­sar de l'hora vella a l'hora nova el rellotge del comp­ta­quilòmetres. Al de la cuina m'és més fàcil, encara que em sap greu redes­co­brir a la paret l'escletxa del clau que l'aguanta. I com sem­pre els dub­tes sobre l'eficàcia de la mesura estal­vi­a­dora. For­men part del nos­tre mapa men­tal. Sor­tir al car­rer de bon matí amb aque­lla explosió de llum solar con­trasta amb la fos­cor intensa a mig ves­pre. On és l'estalvi de la lluita de la norma con­tra la natura?

Un altre exem­ple del si tres són llar­gues o qua­tre són cur­tes, és el dels calen­da­ris labo­rals i la supressió dels ponts fes­tius. En aquest cas ja no és l'hora sinó un dia sen­cer i de retruc el seu impacte sobre la set­mana el que hi ha en joc. També sota la ban­dera de l'eficàcia, i la pro­duc­ti­vi­tat, se'ns diu que tenim un calen­dari que no fa per ser com­pe­ti­tius, que no va a joc ni amb Europa ni amb el món. I en aquest afany de reforma es volen dei­xar les set­ma­nes netes de fes­tius. I aquí la reticència dels empre­sa­ris de l'hos­ta­le­ria també ha fet allar­gas­sar un debat que ja hem sen­tit manta vega­des. I és que les estadísti­ques diuen que més d'un 50% de viat­ges els fem en cap de set­mana i apro­fi­tant els ponts. I a més dies, més acti­vi­tat i fins i tot més taxa turística. Al govern espa­nyol la lluita la deuen tenir ara entre la His­pa­ni­tat i el dia de la Cons­ti­tució? Amb el dia de la Puríssima? I posats a tei­xir i des­tei­xir, i pas­sant de les hores i els dies, als anys, el debat sobre allar­gar l'edat labo­ral, i les pen­si­ons. Ara volen retar­dar l'edat mínima per a la jubi­lació anti­ci­pada. I això sense espe­rar a ni que hagi entrat en vigor la nova nor­ma­tiva. És clar que en això de llui­tar con­tra el pas del temps i les hores gua­nya Ber­lus­coni. El 2010 va forçar un decret in extre­mis perquè adme­tes­sin les llis­tes del seu par­tit a Roma, després que l'encar­re­gat de for­ma­lit­zar-les s'hagués dis­tret fent l'entrepà i no hagués arri­bat a pre­sen­tar-les a l'hora que tocava.