Decàleg per a la campanya
Comença la campanya electoral més transcendental de la història de Catalunya des de la recuperació de la democràcia. Té un caràcter plebiscitari. Ens hi juguem molt. Pot molt ben ser que hi hagi més participació que mai. La qüestió que s'hi debat no és menor i tot sembla indicar que comença un camí sense retorn.
Espanya ens mira atentament. Europa també. La lupa està posada sobre Catalunya. És bo recordar que en campanya no s'hi val tot, que el mode de debatre les idees també ens defineix i ens fa singulars com a país. La lluita aferrissada per l'electorat i, sobretot, per convèncer els indecisos, condueix, molt sovint, a trepitjar terrenys foscors i a sucumbir al fàcil emotivisme compulsiu i a l'electoralisme de vol gallinaci.
Hi ha ciutadans indignats. Alguns han sortit al carrer i han fet fressa per les places i les avingudes. Altres, la gran majoria anònima, viu la seva indignació de portes endins, a la cuina de casa i fa la feina resignadament dia rere dia. Molts ciutadans volen seguir fent la seva vida sense que el soroll polític i mediàtic els eixordi. Volen que hi hagi un debat civilitzat d'idees i d'arguments. Els fa basarda assistir, de nou, a la repetició mecànica de tòpics i d'estereotips, de promeses sense fonament i de declaracions intempestives.
Heus ací el meu decàleg personal per als actors d'aquesta campanya. No és una carta als Reis Mags. Tampoc no és un brindis al sol, ni un atac d'ingenuïtat. És el que esperem molts ciutadans dels líders que protagonitzaran les portades dels diaris en els propers dies i que veurem batre's, cos a cos, en tota mena de formats televisius, radiofònics i virtuals. L'espectacle ha començat.
Primer manament: Abans de parlar, faré silenci. Escoltaré els ciutadans i els tractaré com a majors d'edat. No seré esclau del que és políticament correcte, ni dels assessors d'imatge. Mostraré, amb autenticitat, el que penso i la meva visió sobre el que ha de ser i pot arribar a ser aquest país. Sobre el que ignoro, guardaré silenci.
Segon manament: Practicaré la veracitat. No mentiré. Si he governat, reconeixeré els errors de govern, encara que això doni ales al contrincant i en tregui rèdit electoral. La humilitat és una virtut ètica i política i el ciutadà adult i responsable sabrà reconèixer-ho. Seré transparent a l'hora d'analitzar el passat i també a l'hora de fer propostes. No canviaré de discurs segons els destinataris, afalagant-los amb l'esperança de caçar algun vot més. El ciutadà no espera paternalisme, vol seriositat, compromís i autenticitat.
Tercer manament: No utilitzaré les debilitats personals de l'altre per atacar-lo. Respectaré escrupolosament la intimitat del contrincant, la seva vida privada, i no faré servir aspectes de l'esfera confidencial per guanyar vots. El debat es mourà en el terreny de les idees i el respecte a l'altre, sigui quina sigui la seva ideologia, no em mancarà mai.
Quart manament: Debatré les idees amb arguments, enraonaré el que penso amb sòlides bases. No faré recurs a la fàcil demagògia, ni a l'ús indegut del llenguatge. No sucumbiré a les trampes retòriques per enganyar l'oient. No em permetré la fal·làcia, tampoc la generalització. Tindré cura del meu llenguatge per no ofendre ningú. El populisme és un enemic de la democràcia adulta, una estratègia per caçar vots greument nociva que emmetzina la vida social.
Cinquè manament: Cercaré el consens en allò que pugui. Seré capaç de reconèixer que l'oponent té raó quan vertaderament cregui que la té. No m'oposaré sistemàticament a allò que digui pel sol fet de ser el meu contrincant ideològic. Buscaré el matís i filaré prim, perquè el ciutadà es mereix líders capaços de bon discerniment i amb capacitat d'arribar a acords en benefici de tots els ciutadans.
Sisè manament: Practicaré la continència emocional. És probable que rebi insults, estirabots, desqualificacions i tota mena de dards tant en les xarxes socials com en l'immens mar telemàtic. Seré objecte de tuits intempestius, fets en calent. No respondré a aquesta mena de provocacions. Faré cas dels estoics i practicaré la indiferència davant de l'atac del neci.
Setè manament: No cauré en l'estirabot, en l'insult o en la provocació. Alguns em diran que això dóna vots, que els mitjans de comunicació solament atenen el qui la diu més grossa. Modularé la meva llengua i no perdré de vista que allò que ens uneix a tots els actors polítics és més essencial que el que ens diferencia.
Vuitè manament: Faré propostes viables que he pensat prèviament, que he contrastat amb experts, que crec, honestament, que són les millors per al meu país. No em limitaré a destruir les propostes alienes. Tindré l'audàcia de fer propostes i, en cas de governar, hauré de rendir comptes del que he fet i del que no he fet.
Novè manament: No prometré el que no pugui complir. Seré conscient que les falses promeses són una de les fonts principals de la desconfiança de la ciutadania. Cercaré la màxima participació, perquè sense participació la democràcia va coixa. L'abstencionisme no és una casualitat, tampoc el descrèdit que patim els polítics; per això faré el que pugui per estimular l'exercici lliure del vot.
Desè manament: No em mancarà el sentit de l'humor. Una campanya sense humor és avorrida i pesada. Seré capaç de riure dels meus propis defectes, també de les meves debilitats, però no sucumbiré al sarcasme. Sabré riure'm de mi mateix i de la fila que fem els líders quan passem el platet pels mercats i per les places, pels geriàtrics i per les universitats. L'humor és el principal antídot al fanatisme i el millor mecanisme per la higiene mental i emocional d'un país.