Por reflexiva

En l'entrada cor­res­po­nent al 28.X.1952 del seu Diari, escriu Joan Fus­ter: “La ver­ta­dera “Història” d'un poble seria, ben mirat, la història de les seves pors [...] Quan lle­geixo un lli­bre d'història, i no hi trobo direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment al·ludida la por del poble pro­ta­go­nista, l'aban­dono: vol dir que l'autor fa trampa.”

No ens féssim trampa, doncs. Les elec­ci­ons de diu­menge prop­vi­nent són, entre mol­tes altres coses, les de la por. De la por dels uns i de la por dels altres. La dels espa­nyols és una por pro­jec­tiva (segons s'apun­tava aquí mateix el 31 d'octu­bre pas­sat). És la pròpia dels qui, incapaços de reconèixer i d'assu­mir la cara fosca de llur història, s'hi fan forts, i no tenen cap més manera de sobre­po­sar-s'hi que alle­var llurs pro­pis crims als qui n'han estat vícti­mes. Cosa que vol dir que, incons­ci­ent­ment, el que més tem l'espa­nyo­lia és que li facin el mateix que ella ha fet amb els altres; per exem­ple, a propòsit de la impo­sició lingüística.

La por dels cata­la­nets per con­tra és (o hau­ria de ser, posats a no poder estar-nos de sen­tir-ne) refle­xiva. Cosa que vol dir, amb els ine­vi­ta­bles glups que cal­gui, ser cons­ci­ents de què pas­sa­ria, amb la història dels dar­rers tres-cents anys com a tes­ti­moni, si gua­nyava els pròxims comi­cis el front uni­o­nista (el soci­o­pe­pe­ro­ciu­ta­da­nesc): la pros­se­cució de l'anor­re­a­ment d'aquest país (a ritme no tan ràpid com ells vol­drien, bé cal reconèixer-ho, però impa­ra­ble tan­ma­teix), en nom ara, això sí, de la democràcia, de la lli­ber­tat, del fede­ra­lismo.

Si s'accepta aquest supòsit, ja només és qüestió de votar, més a l'esquerra, més a la dreta, pels qui, com a mínim, siguin par­ti­da­ris del dret d'auto­de­ter­mi­nació i esti­guin dis­po­sats a aca­tar-ne el resul­tat que se'n derivi.

La por de mullar-se només es venç tirant-se a l'aigua. A la incerta i pro­cel·losa aigua d'aquest pròxim 25-N.