El senyor Cayo

Un bon lli­bre per relle­gir en cam­pa­nya elec­to­ral és El dis­pu­tado voto del señor Cayo, una novel·la breu de Miguel Deli­bes del 1978 que explica la visita que fan els repre­sen­tants d'un par­tit al senyor Cayo, per acon­se­guir el seu vot. El senyor Cayo viu en un poble per­dut de la serra de Bur­gos i encarna la savi­esa popu­lar i la huma­ni­tat, men­tre que els polítics, que fan ser­vir un llen­guatge cru i desen­fo­cat (Ahora es un pro­blema de opci­o­nes, ¿me enti­ende?, li diuen en un to con­des­cen­dent), es pen­sen que ho saben tot de la vida. En veure'l sense ràdio, ni tele­visió, en un casa­lot al mig del no res, li expli­quen que el seu par­tit és la millor opció, l'opció del poble, dels pobres... I el senyor Cayo res­pon tímida­ment:

–Pero yo no soy pobre.

Quan vas a votar i veus l'urna plena de sobres amb les pape­re­tes a dins –a vega­des n'hi ha tan­tes que sem­bla que ja no n'hi càpiga ni una més–, et pots pen­sar que no ve d'un vot. N'hi ha tants! N'han de sobrar per força! No ve mai d'un! Però la rea­li­tat i l'experiència t'ense­nya que a vega­des sí que ve d'un. D'un sol vot. Tots som una mica el senyor Cayo. I no saps mai si el teu serà aquest vot que falta i fa per­dre, o el vot que hi és i fa gua­nyar. Aquesta és la gràcia: que tots comp­tem igual. Un amic meu edi­tor sem­pre em deia que els lli­bres es venen d'un a un, i tenia raó: cada com­pra­dor és impor­tant i cada un suma, tots són neces­sa­ris i tots fan piló. I amb els vots passa el mateix. Pot ser que anem a un míting mul­ti­tu­di­nari, d'aquells dels quals sor­tim amb les piles posa­des, i veient tanta gent ens pen­sem que, fet i fet, són tants els que vota­ran, són tants els que vota­ran aque­lla opció deter­mi­nada, que no passa res si jo, per man­dra, no vaig a votar o, per les raons que sigui, en comp­tes de votar hones­ta­ment allò que el cor em diu, m'inclino per fer un vot de càstig, un vot modern o un vot útil. I després... Després déu nos en guard d'un ja està fet.