Pot passar tot

Diven­dres pas­sat escri­via, i va que­dar al calaix, que podia pas­sar qual­se­vol cosa. Encara no havíem anat a votar i el resul­tat de les elec­ci­ons pen­java d'un pal. Totes les trom­pe­tes cri­da­ven a some­tent per dibui­xar el mapa precís de la Cata­lu­nya que afronta el segle XXI amb noves espe­ran­ces. Però ja ha pas­sat el diu­menge, ja som a l'endemà. Ara cal assu­mir la veu de nos­tre poble, expres­sat en xifres i traduït en escons al Par­la­ment. Els polítics, pen­sin el que pen­sin, tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de començar a ges­ti­o­nar la volun­tat popu­lar per treure'n pro­fit. Encara que el pano­rama sigui com­pli­cat i difícil d'enten­dre, el que hem deci­dit serà el més bo per a nosal­tres i els nos­tres fills. Crec en la democràcia abso­lu­ta­ment. Ja hem per­fi­lat el mapa, tal com volíem. Ens agra­darà poc o molt, l'expli­ca­rem com ens sem­bli, però és com és. El tenim al davant, incon­tes­ta­ble.

Sabíem que podia pas­sar tot, per bé i per mal. La rea­li­tat s'imposa, sovint ens sorprèn. Espat­lla coses i en pro­posa d'altres. Alguna vegada és cruel. Molt cruel.

Qui podia pen­sar fa una set­mana que en Jordi Comas no podria votar? Ni tan sols els cri­mi­nals que estron­ca­ren el doll de vida extra­or­di­nari que duia al cos sabien que avui ja no seria entre nosal­tres. En Jordi Comas, l'amic, del qual un veí en deia l'endemà de l'assalt: “Tot­hom li deu un favor.” Un? Segur que molts més. En Jordi no espe­rava que li dema­nes­sis res. Sabia enten­dre què neces­si­ta­ves i s'avançava a donar-t'ho. No, ell no ha pogut votar. No podrà par­ti­ci­par de l'aven­tura col·lec­tiva que tenim al davant, i que, des de tants fronts, havia aju­dat a pre­pa­rar. Ell, que sem­pre era a tot arreu, tre­ba­llant. Al davant, si calia; sovint dis­cre­ta­ment al dar­rere, sense afany de pro­ta­go­nisme, però dis­po­sat a assu­mir-lo. Tenia tanta feina per fer!

En Jordi Comas, que can­tava a en Lluís Falgàs els resul­tats elec­to­rals el dia abans de les vota­ci­ons, perquè dis­po­sava de la infor­mació pri­vi­le­gi­ada resul­tat d'haver sabut escol­tar tot­hom, amics o cone­guts, savis o rucs, pobres o rics, joves o vells. (Em pre­gunto si aquest cop l'hau­ria ende­vi­nat, també.) En Jordi Comas, aquell noiet que repar­tia el cor­reu a la petita Platja d'Aro de la post­guerra, que va estu­diar hos­ta­le­ria a Madrid, que va mun­tar un petit imperi al vol­tant del res­tau­rant Aradi, que pro­mo­ci­o­nava la Costa Brava repar­tint cre­mats a mig Europa, que em venia a bus­car cada matí –quan ell feia el ser­vei mili­tar a Girona– per aju­dar-me a bus­car subs­crip­tors i anun­ci­ants per al Presència, que va fer tots els papers per enge­gar i man­te­nir el Punt Diari. En Jordi Comas de les asso­ci­a­ci­ons empre­sa­ri­als, del l'Skal Club, del Rotari, de l'Ajun­ta­ment, del Patro­nat de Turisme, de tot.

Redéu, com l'enyo­ra­rem!