Veus paral·leles

Fa pocs dies es va repre­sen­tar a la ciu­tat de Tar­ra­gona l'espec­ta­cle titu­lat Veus paral·leles. El públic assis­tent va poder gau­dir de la lec­tura d'un seguit de poe­mes per­ta­nyents a set veus dis­tin­tes i ben con­tras­ta­des. Con­tras­ta­des per l'edat, el gènere, l'estil i, mar­ca­da­ment, per la llen­gua. De fet, l'espec­ta­cle es diu així perquè posa cara a cara poe­tes de dues cul­tu­res i llengües dis­tin­tes: la cata­lana i, enguany, la noru­ega. L'invent és d'Albert Mes­tres, una per­sona que és una rara avis del món cul­tu­ral català, que tran­sita per camins poc freqüentats i que toca tecles diver­ses d'una manera bas­tant incan­sa­ble. Fa poe­sia, novel·la, tea­tre, tra­du­eix tex­tos de dife­rents llengües, diri­geix espec­ta­cles i impulsa acti­vi­tats cul­tu­rals de tota mena. El pro­jecte que ara ens ocupa, ben aco­llit des del prin­cipi per la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, ha permès, d'una banda, acos­tar-nos a una rea­li­tat poètica cata­lana molt inu­sual, bar­re­jant noms cone­guts amb d'altres encara poc cone­guts, sem­pre amb la volun­tat expressa de mos­trar la vari­e­tat i riquesa de regis­tres. D'altra banda, ha pos­si­bi­li­tat mos­trar-nos exem­ples lite­ra­ris d'altres lati­tuds, des dels nòrdics d'enguany als ama­zics de l'any pas­sat, pas­sant per astu­ri­ans, bas­cos, por­tu­gue­sos, gal·lesos i també ita­li­ans. Per aques­tes dues raons, l'acte té cada any un valor ines­ti­ma­ble, ja que ens per­met, en una sola sessió, cop­sar l'estat de salut de la poe­sia cata­lana actual i com­pa­rar-la amb la d'altres llengües. Com a espec­ta­dor, em satisfà que aquest acte pugui anar-se cele­brant cada any, però em causa un cert dis­gust la poca reper­cussió social que té en els dife­rents llocs que visita. La cita anual de Veus paral·leles hau­ria de dei­xar de ser un acte lite­rari més dels que al llarg de l'any omplen el calen­dari, i s'hau­ria de con­ver­tir en cita espe­rada i obli­gada per a tota la comu­ni­tat literària.