La patacada

Ha aug­men­tat la par­ti­ci­pació, les elec­ci­ons autonòmiques han tin­gut un interès que feia molts anys que no tenien i, a més, en les rela­ci­ons quo­ti­di­a­nes hem tor­nat a par­lar de política cata­lana. Alguns ho fan desin­hi­bi­da­ment, pel broc gros, segurs que tot el món és el món que et cir­cumda i, per tant, no han de patir per l'efecte de les pròpies cer­te­ses en el recep­tor. D'altres ho fan amb la prudència i el tacte que reco­ma­nen les regles de la con­vivència, el comerç i fins i tot la coe­xistència pacífica. Sigui com sigui, amb veïns, salu­dats, com­panys o amics, ara és habi­tual enves­tir les con­ver­ses amb sobre­en­te­sos que es poden inter­pre­tar de forma imme­di­ata única­ment perquè a l'àgora, avui, els temes són els que són. Què? Com ho veus? Quina pata­cada, no? Quin país! És jus­ta­ment aquesta trans­parència social el que et per­met des­co­brir fins a quin punt els con­ver­gents –no els votants con­jun­tu­rals sinó els que ho són essen­ci­al­ment– ara mateix o estan furi­o­sos o estan dece­buts. Se sen­ten traïts, pen­sen que han fet el pas que la soci­e­tat els dema­nava, que han ofert el seu líder com a líder de les ambi­ci­ons col·lec­ti­ves en un moment històric i no obs­tant això, a des­grat del com­promís i de l'esforç, l'elec­to­rat els ha girat l'esquena per les peti­te­ses i les mes­qui­ne­ses pròpies d'un poble que, ves per on, ara tro­ben petit i mesquí. I després de man­te­nir que tot ple­gat només es pot expli­car per una decisió irre­fle­xiva, pre­ci­pi­tada, per un malentès en el moment de dipo­si­tar el vot que avui mateix tot­hom vol­dria rec­ti­fi­car, es pre­gun­ten per què, ara que tots ple­gats ens havíem posat èpics, s'ha donat tanta importància a les reta­lla­des i a les cor­rup­ci­ons, i per què gene­ren tanta sus­picàcia les coses d'en Duran i tanta des­con­fiança que la seva epi­fa­nia sobi­ra­nista sigui recent. Sen­tint-los sem­bla­ria que es va impo­sar per majo­ria abso­luta el res­sen­ti­ment espa­nyo­lista dels Ciu­da­da­nos o que el par­tit que ha esde­vin­gut la segona força del par­la­ment fos naci­o­nal­ment tebi o dubtós, o que mal­grat l'alta par­ti­ci­pació no s'hagi man­tin­gut, o fins i tot incre­men­tat, la repre­sen­tació dels par­ti­da­ris del dret a deci­dir i que per tant el suport per al referèndum, o la con­sulta, que era la raó de ser d'aques­tes elec­ci­ons, no esti­gui abso­lu­ta­ment asse­gu­rat.

Aca­rats a la frus­tració sem­pre ofe­rim la nos­tra pit­jor cara i la con­clusió a la qual sem­blen haver arri­bat els con­ver­gents essen­ci­als, tant els que ho expres­sen amb bri­llants arti­cles d'opinió als dia­ris, com els que ho fan amb argu­men­ta­ci­ons con­tun­dents a les tertúlies o amb comen­ta­ris ins­tin­tius com­par­tint un cafè, és que la inde­pendència, si no la gover­nen ells, ja no resulta tan seduc­tora. Com si el que els pre­o­cupés fos el par­tit i tot el que en penja i no el futur del país, com si el sobi­ra­nisme només fos via­ble si l'adhesió a les seves tesis és incon­di­ci­o­nal.

Que es pre­pa­rin els d'ERC, que l'arti­lle­ria mediàtica habi­tual ja ha començat el bom­bar­deig.