Ens van traient la llengua
La Constitució Espanyola estableix que les llengües espanyoles altres que el castellà “seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts”; el que no diu és que cada ministre d'ensenyança tingui la potestat de fer remenaments a cada curs, segons la conjuntura i els aires que bufen, a fi i efecte de sembrar la discòrdia. ¿No va ser un reputat polític espanyol de llarga trajectòria, el conde de Romanones, qui va dir: “Feu la llei, que jo faré el reglament”? Les altes instàncies de l'Estat comencen a posar en pràctica tàctiques com aquesta, a propòsit dels usos lingüístics a l'escola, amb una finalitat òbvia i doble, i sobradament partidista. En primer lloc, va bé despistar una mica, quan els indicadors econòmics presenten tan mal aspecte i cap indici d'esperança; xerrar dels catalans permet alleugerir les tertúlies i posar rojos i nacionals d'acord en algun tema. I en segon lloc, aspecte específicament català, es tracta de tensar al màxim una societat que necessita tot el contrari, i d'encrespar els ànims d'uns ciutadans que, com aquell que no sabia que parlava en prosa, ignoraven fins ara que eren víctimes d'un genocidi lingüístic. Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya, i si la gent es mostra apàtica i no té ganes de barallar-se o té altres maldecaps, se'ls proporcionarà ajuda i estímul. Carreteres més bones no, però pretextos per posar-se a vociferar, tants com faci falta. D'això se'n diu demagògia des dels temps d'Aristòtil. Els resultats de les últimes eleccions han propiciat que vinguin aquestes tàctiques de tensió. ¿Cal recordar que l'efectiva introducció del català a l'escola pública, el seu ús habitual en la burocràcia, la recuperació del seu prestigi van coincidir amb les majories pujolistes? No importa gaire que al Parlament es pugui articular un ampli consens per fer alguna declaració solemne de sentit nacionalista, perquè des de Madrid saben que són sets i vuits i cartes que no lliguen. El dia que es formi un bloc de govern sòlid, estable i coherent, serà una altra cosa. De moment, els catalans no se n'han manifestat electoralment partidaris; però és que a més caldria prescindir de militants incompetents i de ximpleries ideològiques amb les quals no hi pot haver estat, ni propi ni impropi. Una altra boutade atribuïda a Romanones és que “el futur no existeix; existirà”. Mentrestant, a aplicar el reglament amb resignació.
