‘Wertsió' espanyola

El ministre Wert s'ha convertit, no diré sense voler, perquè em temo que és un pla del tot conscient, mesurat i premeditat al centímetre, en el protagonista absolut dels cercles culturals. La reforma de la llei de l'educació no és altra cosa que la demostració pràctica d'un dels dos grans mals que, per desgràcia, converteixen la classe política en un malalt que cal curar amb urgència. El primer, que en aquest cas que ens ocupa no seria el principal, és la pirateria, aquest afany per enriquir-se i per crear una casta de privilegiats que mengen pernil de Guijuelo, que beuen vi de marca, que fan reunions de feina als millors restaurants i que, per desgràcia, massa casos, posen la mà a la caixa sense cap escrúpol ni remordiment de consciència per pagar els seus vicis i els dels seus partits.

Aquí el mal que ens ocupa és l'ideològic. I ja ho sé, ara em direu que no hi ha política sense ideologia i que aquesta és la base de la pluralitat democràtica, però vist el que hem vist i pendents i esgarrifats pel que encara ens queda per veure, potser valdria la pena plantejar que la gestió política, en lloc de raure en presidents i alcaldes, la portessin professionals especialitzats amb l'encàrrec de fer una bona gestió basant-se en uns paràmetres d'efectivitat, rendibilitat i bé social i a qui es pogués pagar un bon sou i exigir resultats de manera directa. Em fa l'efecte que seria més econòmic, més eficaç i més transparent.

Parlant d'ideologies, la del ministre Wert no es pot negar que és una jugada, per desgràcia nostra, brillant. D'entrada, sentir tertulians i llegir determinades opinions en referència a la història ja posa damunt la taula que una bona part de polítics i de líders d'opinió són uns cafres, des d'aquell regne d'Espanya que, segons Esperanza Aguirre, compartia territori amb els triceratops fins a arribar a l'article 8 de la Constitució, que, a les mans de militars no reciclats, ja comença a fer una miqueta de cangueli.

A Catalunya tenim un país sense estat, o qualsevol d'aquests eufemismes que ens agrada utilitzar per amagar la crua realitat, que no en té ni cinc al calaix i que, ens agradi o no, ens deguin diners o no i ens robin o no, viu dels préstecs de l'Estat espanyol. Així les coses, el ministre Wert aprofita i ataca directament a la línia de flotació. “Parlareu i ensenyareu a parlar en cristià o us tocarà pagar uns diners que no teniu i que us hem de deixar nosaltres per garantir l'ensenyament a tots aquells que ho vulguin fer en castellà.” Una jugada que des del punt de vista ideològic, el seu i força ranci, és clar, resulta brillant, sens dubte.

I, mentrestant, la consellera Rigau fa una plantada que l'honora molt com a persona, com a consellera i com a catalana però que més aviat sembla un pèl numantina si, com tot sembla indicar, es posa en marxa la maquinària de l'Estat disposada a no deixar res dret abans no s'acabi la majoria absoluta i el control total.

per la seva banda, CiU i ERC acaben de lligar els pactes que els han de portar a establir una governabilitat més o menys pacífica i estable, amb la remor de la creació dels fonaments d'una hisenda catalana que, ara per ara, ja té una base d'arrencada en els organismes tributaris de les diputacions però que encara demana un camí llarg, complex i, sobretot, car. Pel mig, Carme Forcadell, la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, amb seny i un bon criteri que massa sovint no tenen els polítics més preocupats per la foto i per demostrar que fan coses que per l'efecte d'aquestes coses que fan o no fan, demana que la data de la consulta es mantingui en secret per tal d'evitar més merder innecessari. I jo fins i tot diria que, a més de fer-la en secret, caldria fer-la a la màxima velocitat, ja que em temo que aquests dos anys que demanen per bastir el fisc català són un termini massa llarg per resistir la piconadora popular barrinant les columnes bàsiques de la nostra cultura. No ho sé, tinc la sensació que aquí caldrà una lluita que vagi més enllà de la política si el que volem és defensar la nostra llengua i la nostra cultura de manera ferma i sense escletxes, i molt em temo que haurà d'anar a parar a les espatlles dels ciutadans si volem que acabi resultant eficaç.

I, per acabar-ho d'adobar, en aquest país on mengem Messi per esmorzar, Messi per dinar i Messi per sopar, no se'ns acut res més que fer-li dir a l'argentí que està molt content amb la normalització lingüística. Segur que és el millor jugador de la història, segur que es mereix el rècord de Muller, però el que ja no tinc tan clar és si ha de ser la veu que defensi la llengua i la cultura, ja que, tot i educar-se en absoluta immersió com ha afirmat, no em consta que, ara per ara, se li hagin pogut sentir gaires converses en català. Com si no tinguéssim prou eines per defensar amb tots els ets i uts la nostra llengua i la nostra cultura sense tirar de Messi. És trist, però sovint acabem pecant d'un provincianisme absurd... i així ens va.