L'aqüeducte

Com que no sóc eco­no­mista ni empre­sari puc dir que, tot i estar jubi­lat, els ponts –i el dar­rer ha resul­tat un aqüeducte– con­ti­nuen agra­dant-me. Mala­ment quan la vida és pura rutina, cal algun estímul, de tant en tant, que tren­qui la mono­to­nia. El que s'hau­ria de mirar no és tant les fes­tes i els ponts, sinó el ren­di­ment i l'eficàcia de la gent. El cas és que el dar­rer pont l'he uti­lit­zat per fer el con­trari del que fan els urba­ni­tes. L'he pas­sat a Bar­ce­lona, pas­se­jant, una estona, per les grans avin­gu­des i, una altra, pels entra­nya­bles car­re­rons de la part antiga. Tinc la sort de con­ser­var el pis on vaig estu­diar fa cin­quanta i tants anys –lla­vors era a casa dels oncles–, gran, cèntric i, tot i no tenir res d'exces­si­va­ment espe­cial, dis­se­nyat per l'arqui­tecte Lluís Domènech i Mun­ta­ner, amb qui, d'altra banda, no tinc cap paren­tesc. Situat a la ronda de la Uni­ver­si­tat, forma part d'una zona que és una mena de tran­sició entre Ciu­tat Vella i l'Eixam­ple i tot queda més aviat pròxim. Hem visi­tat expo­si­ci­ons, hem assis­tit cada ves­pre al tea­tre –Cam­pa­na­des de boda amb La Cubana, per riure, al Tívoli; Pàtria, al Poli­o­rama, amb el meu con­ciu­tadà llo­re­tenc Fermí Rei­xach en un dels prin­ci­pals papers; el xou de Rap­hael, al Coli­seum, per reme­mo­rar velles històries de joven­tut...–, he aguan­tat estoi­ca­ment un recor­re­gut per algun magat­zem o per la zona de boti­gues –pacte previ amb l'ele­ment femení de la família–, ens hem acos­tat fins a tocar de la cate­dral per par­ti­ci­par a la fira de Santa Llúcia, tot evo­cant la cançó de Toldrà: “Com­pra­rem gra­pats de molsa / i una enra­mada d'arboç...” De fet, hi he adqui­rit un nai­xe­ment de figu­res gros­ses i, per tant, m'he con­dem­nat a replan­te­jar el pes­se­bre tra­di­ci­o­nal que faig amb la néta. Ara tindré feina i l'hauré de fer a corre-cuita. Dins de la moda­li­tat en què par­ti­cipo, amb sort, arri­baré a gua­nyar com a màxim el segon premi. Com que hi par­ti­cipa el qui me'n va ense­nyar, ja sé –i m'agrada– qui obté el pri­mer. Per cert, vam visi­tar l'expo­sició que l'Asso­ci­ació de Pes­se­bris­tes ins­tal·la cada any al soter­rani de l'església de Bet­lem. Quins dio­ra­mes! A la sor­tida, no vaig resis­tir la temp­tació d'entrar al tem­ple i con­tem­plar les pin­tu­res del bap­tis­teri que va començar el meu bio­gra­fiat Domènec Fita l'any 1953, a causa de les quals va caure de la bas­tida i va que­dar paraplègic, i que va aca­bar el seu com­pany Albert Gar­cia, mem­bres, ambdós, de l'ano­me­nat Grup Flamma, que, en segons quins aspec­tes, s'havia avançat al famós Dau al Set. Com veieu, va ser un pont ben apro­fi­tat.