Tradicions

L'altre dia un company ucraïnès m'explicava el daltabaix de l'engany de Jordi Sardà Bonvehí a Ucraïna. Sardà Bonvehí és el català que ha entabanat el govern d'Ucraïna fent-se passar per representant de grups inversors espanyols i de Gas Natural, i li ha fet signar un contracte milionari per construir una terminal de gas natural liquat. A Ucraïna se n'ha parlat de seguida i molt, de l'estafa colossal. Aquí ha arribat tard i amb comptagotes. “El govern està mort”, em diu l'amic. S'ensuma que Sardà Bonvehí devia signar un acord seguint una pràctica fosca prou corrent: fer de facilitador i rebre un percentatge del negoci, com el 3% d'aquí. Ep, és una hipòtesi. El govern ucraïnès s'ha afanyat a llançar sorra sobre l'assumpte i assegura que el projecte tirarà endavant. Allà expliquen que Sardà hi havia tingut alguns negocis immobiliaris mig dubtosos, feia uns anys que hi vivia i parlava perfectament rus. Aquí diuen que és de Sant Vicenç de Castellet (el Bages), que va fer de monitor d'esquí a Andorra i després va provar altres negocis. Ell no ha piulat, més que per presumptes mitjans locals d'Ucraïna i dient que ja ho aclarirà. Tot forats monumentals que qui sap si sargiran.

L'ensarronada de Sardà s'inscriu en una tradició de catalans pel món que s'han fet passar per qui sap què o qui sap qui, una tradició d'engalipades, estafes i dualitats: des del doble agent –a fi de bé– Garbo, que va enredar els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, fins a Ramon Mercader, l'assassí de Trotski, que es va fer passar per un seguidor seu. O, més casolanament, Fèlix Millet. No m'atreveixo a fer encara lectures més enllà sobre el significat d'aquesta línia de tradició. Si l'haguessin coneguda, potser els ucraïnesos haguessin mirat d'endur-se'l a fer uns vodkes i no a signar un contracte. Com haguera acabat la nit, fa de mal dir. Però, s'han fixat en la quantitat de paraules que tenim per anomenar la mateixa cosa?