Vells savis

Diuen que per adqui­rir conei­xe­ment cal estu­diar, però que per adqui­rir savi­esa cal obser­var. A par­tir de cer­tes edats, els bene­fi­cis d'estar mínima­ment a l'aguait sub­mi­nis­tren infor­mació essen­cial. Els vells des­cri­uen la rea­li­tat amb pre­cisió. Quan arri­ben a edats impor­tants, els que no han per­dut el sen­tit de l'humor i no han cai­gut en el sen­ti­men­ta­lisme són magnífics. Penso en aquell que em va dir: “Noi, la majo­ria d'amics meus són morts, o extre­ma­da­ment sords, o viuen lluny d'aquí.” Aquest és el pano­rama. La con­so­lació passa per l'humor, un humor amb tocs necessària­ment negres. A un pro­fes­sor d'Oxford se li atri­bu­ei­xen uns ver­sos deli­ci­o­sos que venien a dir que s'havia acos­tu­mat a la sor­desa, que s'havia resig­nat a les den­ta­du­res postis­ses i que sabia uti­lit­zar les bifo­cals... però que no s'havia acos­tu­mat a haver per­dut l'ente­ni­ment. Arriba un moment que les coses no tenen remei. Ho va enten­dre per­fec­ta­ment un music de jazz, Eubie Black, que el dia que va com­plir cent anys va decla­rar: “Si hagués sabut que havia de viure tant de temps, m'hau­ria cui­dat més.” Hi ha des­co­bri­ments que es mani­fes­ten quan tot és massa tard. Si el nos­tre músic va sen­tir la neces­si­tat de fer bons propòsits amb vista al futur tam­poc hi va ser a temps perquè, lamen­ta­ble­ment, va morir cinc dies després de la festa d'ani­ver­sari. Per això molts ten­dei­xen a ana­lit­zar les cir­cumstàncies amb espe­rit con­for­mista. El can­tant Mau­rice Che­va­lier, en ocasió dels seus setanta-dos anys, va posar-hi un punt de prag­ma­tisme indis­cu­ti­ble: “Fer-se vell no està tan mala­ment si es con­si­dera l'alter­na­tiva.” Després d'aquesta mos­tra de savi­esa, el vell Che­va­lier va viure una dot­zena d'anys més. S'ho merei­xia. Els fran­ce­sos sem­pre han estat par­ti­da­ris del cou­rage. I els honora el seu gust per la vida, malgré tout. Penso en el vell Cle­men­ceau, pas­se­jant pels Champs-Élysées el dia que va fer vui­tanta anys. En veure una jove atrac­tiva li va sor­tir de l'ànima això: “Ah, qui pogués tenir setanta anys!”. A cer­tes edats no aga­far-se la vida així pot resul­tar con­tra­pro­du­ent.