Un odi secular

Des que la soci­e­tat cata­lana, és a dir, polítics, col·lec­tius de la peda­go­gia i ciu­ta­dans en gene­ral, ha mos­trat el seu rebuig al ja tris­ta­ment cèlebre pro­jecte de llei pre­sen­tat pel minis­tre Wert, la premsa madri­le­nya no ha parat de llançar càrre­gues de pro­fun­di­tat con­tra la immersió lingüística vigent a casa nos­tra. Ahir mateix, el diari El Mundo des­ta­cava en por­tada, com a notícia nega­tiva, que ara també hi haurà immersió a les esco­les bres­sol (cosa que qui això signa es pen­sava que ja es feia, perquè d'aquesta manera la mai­nada, quan va per pri­mera vegada a col·legi, ho té tot molt més pla­ner). Les esmen­ta­des càrre­gues de pro­fun­di­tat, però, lluny de ser argu­men­ta­ci­ons rao­na­des i rao­na­bles, són autèntics monu­ments al des­propòsit i la ter­gi­ver­sació. Ha trans­cen­dit, per exem­ple, la baja­nada pro­fe­rida per l'antic ambai­xa­dor espa­nyol davant la Santa Seu, Fran­cisco Vázquez, que trans­cric lite­ral­ment perquè ningú pugui dir que l'he traduït mala­ment: “No hay dife­ren­cia entre un judío per­se­guido por los nazis y un niño catalán cas­ti­gado por hablar español.” I els titu­lars i fra­ses des­ta­ca­des d'altres rota­tius “Cacería naci­o­na­lista”, “Idi­oma excuyente, domi­nante, inti­mi­da­to­rio” (el català, és clar) es bar­re­gen amb els escrits dels seus colum­nis­tes, un dels quals ha arri­bat a afir­mar que els nens cas­te­lla­no­par­lants es tro­ben dins d'un gueto vigi­lat pels cami­ses negres (que, segons l'arti­cu­lista, són els par­la­men­ta­ris cata­lans que han aixe­cat la veu con­tra la llei del senyor Wert al Congrés dels Dipu­tats).

Sem­bla que de res no ser­veixi la cons­ta­tació, al cap de trenta anys, dels bons resul­tats del sis­tema edu­ca­tiu català, en què, compte, les notes en gramàtica cas­te­llana són, en molts casos, millors que les que obte­nen els estu­di­ants d'aquells llocs de l'Estat on no hi ha dues llengües ofi­ci­als. És el secu­lar odi al nos­tre idi­oma, que en cada moment es mani­festa segons les seves, diguem-ne, neces­si­tats. Per sort mai, ni quan ha sofert la per­se­cució més impla­ca­ble, la llen­gua cata­lana ha per­dut força. Per això és vehi­cu­lar a l'escola, per això és par­lada al car­rer, per això els escrip­tors la uti­lit­zen i per això aquest diari s'hi comu­nica amb vosal­tres. I en cap cas en detri­ment del cas­tellà, un magnífic idi­oma que no té cap culpa de l'estil amb què el defen­sen alguns energúmens.